La matinada del 16 de setembre de 1810, mentre les tropes de Napoleó ocupaven Espanya i el Rei Fernando sétimo romania en cautiveri, Don Miguel Hidalgo y Costilla, el capellà criollo (nascut a Amèrica, però descendent exclusivament d'espanyols) d'un petit poble anomenat Dolores, a l'altiplà mexicà, va fer repicar la campana de l'esglesia i va arengar els fidels a defensar amb les armes -és a dir, fones, pals, llances i forques- la religió amenaçada pels "herètics francesos" que des de 1908 s'havien apoderat d'Espanya i no trigarien a arribar a terres americanes.
A la pràctica, Hidalgo va llançar les seves hordes contra els "gachupines" (espanyols peninsulars) que "por trescientos años han abusado del caudal de los mexicanos con la mayor injusticia". L'endemà al matí, arrossegat -segons les seves pròpies paraules- pel "frenesí" se li va acudir anar a un santuari proper, treure'n la imatge de la Virgen de Guadalupe, i clavar-la en un pal com a ensenya de lluita.
En menys d'un mes, arrossegats per aquest element de magnetisme religiós i d'altres factors no tant nobles, uns cinquanta mil homes de les classes i castes més humils, majoritàriament indígenes, va arrassar les ciutats de San Miguel, Celaya, Valladolid i Guanajuato. A aquesta darrera ciutat, els homes de l'espantada població espanyola van provar de fer-se forts a la Alhóndiga de Granaditas: van ser tots massacrats.
La revolta va durar uns mesos, i finalment el capellà rebel va ser fet presoner, jutjat per la Inquisició i afusellat. Després li van tallar el cap, que va ser exposat dins una gàbia en una cantonada de l'esmentada Alhóndiga. Altres tres companys d'armes van tenir el privilegi d'ocupar les altres tres cantonades de l'edifici durant deu anys, fins que es va consumar la independència.
Aquest proper dilluns 15 de setembre, en un ambient molt més festiu i menys tràgic, el cònsul de Mèxic a Barcelona, Sr. Jaime García Amaral farà, des d'un balcó de la Plaça Major del Poble espanyol -ah, ironies- el "Grito de Independència" que commemora el que va fer Hidalgo fa gairebé 200 anys.
L'Indiano no creu que els congregats a la plaça el proper dilluns s'arrenquin amb els tradicionals crits de "Viva la Virgen de Guadalupe, y muerte a los gachupines!!!" O potser sí, ves a saber. Tot dependrà del que cadascú interpreti que és avui dia un "espanyol peninsular". Penseu que aquesta mena d'interpretacions i llicències, en ocasions festives, es permeten. Al cap i a la fi, el que segur que cridarà el Cònsul (i l'Indiano també, us ho ben asseguro) és "Viva México!!!", i això el cura Hidalgo segur que no ho va dir, perquè el 1810, ni tant sols ell sabia com es podria anomenar en un futur, si aconseguia la independència, aquella joia de la corona de les colònies espanyoles que era el Virreinato de Nueva España.
Si voleu gaudir d'un molt bon aroma de les terres de l'altiplà a Barcelona, aquest cap de setmana comença la Setmana de Mèxic a Barcelona. Les recomanacions indianes són:
1-les paradetes de menjar i els mariachis al Poble Espanyol el dissabte, diumenge, i dilluns;
2-el "Grito" que hi farà el Cònsul el dilluns al vespre;
3-la projecció de tres pel·licules clàssiques mexicanes dels anys 50 el dimecres, dijous i divendres a la Casa d'Amèrica a Catalunya.
Nota: els apunts històrics del post estan trets de "Siglo de Caudillos", clarivident llibre d'Enrique Krauze, editat per Tusquets.
Fotos: jjfigueroa a flickr.com; commons.wikimedia.org
8 comentaris:
Ben tornat senyor Indiano!
Sembla que el crit original era:
Viva la Virgen de Guadalupe! ¡Viva Fernando VII! ¡Muera el mal gobierno!
Potser el 1999 o el 2000 vaig estar en un sopar amb "grito" (des d'un balcó del Poble Espanyol) i, efectivament, no es donaven visques a la Mare de Déu de Guadalupe, ni a Ferran VII.
El nacionalisme revolucionari (potser abans els liberals) va anar "corregint" el crit. I avui se senten coses com Viva los héroes que nos dieron patria, Viva Hidalgo. Viva Morelos... Viva México.
M'han recomanat el teu bloc una amiga. Gràcies per parlar de Mèxic i la seva Independència.
El meu comentari és simplement que els "criollos" lluitaven pels seus interessos i com moltes identitats, van crear aquesta de nosaltres "mexicans". Tanmateix ara la tenim, crec que encara s'ha de lluitar, perquè fa 300 anys que se suposa som independents, però sembla que no fem res. Encara hi ha aquest racisme pels indis, el odi-amor tant als indis com als "gachupines". Coses de la vida de nosaltres els mexicans que van més enllà de la identitat i de ésser independent.
Una abraçada
Pablo Cruz
Geo,
Bentornat sies tu!
Ja que ja no podem llegir les Cartes de Mèxic -qui sap si tornaran- almenys tenim els teus comentaris. El "grito" té un aspecte molt divertit i festiu que ens falta a la Metròpolis.
Pablo,
Sigues molt benvingut a aquest racó. Jo m'ho passo molt bé escrivint d'aquest altiplà teu, o sigui que les gràcies, sense cap mena de dubte, les ha de donar l'Indiano, per haver tingut l'ocasió de viure-hi.
Ei!
Doncs, res casa teva ara és casa meva i viceversa.
Sempre va bé comentar coses.
Salut
Pablo Cruz
M'agrada més el costum que tenen de celebrar-ho sopant a casa amb els amics, o en un restaurant. Així ho faré enguany, potser en una casa o en una revetlla en un club esportiu...
Hi vàrem anar el dissabte al Poble Espanyol, ¿que potser estaves entre el públic veient el "baile del venado"?
Salut.
Anònim de l'aixeta de piu:
Benvingut! el ball no és el meu fort. A més, avui l'indianet ha decidit que els pares s'havien de quedar a cuidar els seus virus, graciosament transferits per la seva germana, en comptes d'anar a sentir "el Grito" del senyor cònsul al Poble Espanyol.
Però ningú li ha pres a l'Indiano el plaer de cridar amb una tequila sunrise a la ma, Viva México!!!
Osti, el legendari "anònim de l'aixeta de piu" (AAP) ha reaparegut, ara a ca l'Indiano. Salut AAP! :-)
Publica un comentari a l'entrada