25.9.08

Ancorades en el masclisme (II): festeig i estripades

Quina és la reacció de les dones mexicanes quan descobreixen que han nascut en el país dels machos més machos?

La gran majoria ni se n'adonen, òbviament. Fan la seva vida, procuren tirar endavant, cadascuna amb les seves circumstàncies. L'Indiano voldria fer referència a dues versions de l'actitud de les dones enfront el masclisme predominant:

Una bona part s'hi adapta, i prova de treure'n el major profit possible.

Un bon exemple són les convencions socials de festeig al Mèxic que millor va conèixer l'Indiano (classe mitja al il·lustrada i urbana). La cosa, ben curiosa per a paràmetres europeus, va així:

El fadrí, habitualment, anirà a casa la pubilla, es presentarà formalment, i li assegurarà als pares que tornarà la pubilla a casa, al cap d'unes hores.


Durant aquestes hores, i en totes les ocasions en què surtin, observarà les regles bàsiques següents:

1- Obrirà la porta del cotxe de la pubilla, i la tornarà a tancar suaument.

2- En arribar a lloc, sortirà del cotxe, correrà cap a l'altra banda, i li obrirà la porta a la pubilla.

3- En arribar al restaurant, els pardalets s'asseuran de costat, i no de cara.

4-Pagarà el sopar. De fet, pagarà totes les despeses durant tot el festeig, sense exclusions, i només amb l'excepció que ella vulgui fer un gest.

5- Acompanyarà la pubilla a casa seva, i desitjarà bona nit als pares.


Hi ha altres convencions de la relació diària home-dona que val la pena assenyalar, com per exemple que un home caminant pel carrer amb una dona, sempre ocuparà la part de la vorera més pròxima al carrer, o que un home, quan intueixi que ella acosta la ma al paquet (de tabac), s'afanyarà a presentar-li la flama del seu encenedor (que durà a sobre encara que no fumi, justament per aquestes eventualitats).

Masclisme o cortesia? Discussió oberta, però convenció social en qualsevol cas.

L'Indiano encara recorda divertit la cara d'esfereïment amb què la noia mexicana que festejava va acollir la seva proposta de fer un "pot comú" per fer una sortida de cap de setmana. Recuperada de l'ensurt, es va avenir a fer el pot, però el festeig es va acabar després d'aquell cap de setmana.

L'altre model de reacció al masclisme que a l'Indiano l'interessa esmentar és el de la rebel·lió estripada. Així, no resulta inhabitual, de tant en tant, viure escenes pròpies dels culebrones que tant agraden a una i altra banda de l'Atlàntic. Enmig d'un restaurant, una dona que s'aixeca bruscament de la taula i s'escridassa amb el seu fadrí, l'acusa de "poc home" (A Mèxic no hi ha pitjor insult o insinuació, és clar), i surt iradament per la porta, per exemple.

Res millor que Paquita la del Barrio com a arquetip d'aquesta mena de rebel·lió. Si anéssiu algun dia a Mèxic D.F., una visita al local on canta en directe resulta una experiència imprescindible i inoblidable. Aquí n'hi ha dues perles



6 comentaris:

Montserrat ha dit...

Les meves peculiars idees sobre el feminisme em permetiria gaudir fantàsticament d'aquesta "cortesia" i de la frivolitat d'aixecar-me de la taula d'una revolada. Malgrat la seriositat del tema la teva ironica manera d'explicar-ho li dona un punt tragi-comic.

Anònim ha dit...

El que suscribe recuerda con un punto de tristeza la amargura con la que recibía la completa inhibición con la que las damas mexicanas con las que cenaba acogían el momento de pagar la cuenta. No sé qué me molestaba más, si el pagar sin que ellas adelantaran siquiera un gesto de echarse mano a la bolsa o que me tildaran indirectamente de machista (que es lo que "justificaría" que ellas no pagaran). Lo más curioso es que a mí no me importa pagar y de hecho es probable que me gustara invitar, que es algo frecuente. A mí lo que me jodía era que no movieran un músculo.

Pez

Berenguer ha dit...

Montserrat,
Realment, la cortesia és una convenció més, que a l'altiplà es manté, i aquí s'ha perdut. Estic segur que en gaudiries.

Pez,
Resulta sorprendente que no hagan el gesto, como tú bien dices, ni una vez.

Jordi ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari al meu blog. M'ha permès de descobrir el teu, i rondar-hi gairebé una hora, de post en post. Has guanyat un lector!

Una abraçada yankee.

Jordi Graupera

Oliba ha dit...

A Japo els nois, com a "cortesia" els hi carreguen les bosses a les noies. I, per descomptat res de pot comu, i restaurant, com mes car millor i, si es de cuina francesa...
Bere, amd el "pot comu" ja veus que a Japo tambe ho tindries fotut.

Sobre el feminisme Japones tambe en podriem escriure pagines i pagines...

Oliba

Berenguer ha dit...

Jordi,

Benvingut al Blog doncs. M'alegro d'haver guanyat un lector tant distingit!

Òliba,
Els paquets, a les dones de classe mitja alta mexicanes, els els carreguen les minyones o els mossos. Un mascle com cal no fa aquestes coses tant vulgars. Als japonesos els queda molt per aprendre. I sí, es veu que el pot comú deu ser massa modern...O massa antic, qui sap!