20.8.08

Un dia de Rodríguez invers

En plena canícula estiuenca, l'Indiano s'ha trobat en una situació nova per a ell: quedar-se a càrrec dels churumbeles mentre la N. fa un encàrrec a Barcelona. Aquesta és la crònica d'aquest dia de "Rodríguez invers".

Dia anterior

22:30 La N. em canta el menú previst per cada un dels dos indianets, que fa una bona estona que dormen.

22:32 La N. em recorda el menú previst per cada un dels dos, i em recorda també l'hora en què acostumen a prendre els àpats. Em torna a mostrar els tuppers i els espais que ocupen a la nevera, i què correspon a cadascun.

23:00 La N. insisteix a endur-se el petit en tren amb ella, cosa a la qual em torno a negar.

Dia de autos

1:00 La N. es desperta, i em recorda que si en algún moment del dia tinc cap dificultat, la truqui.

8:20 la família ja és dalt el cotxe, disposada a acompanyar a la N. a l'estació.

8:35 El tren que havia de sortir a tres de nou no sortirà, perquè hi ha un soca que ha caigut amb el cotxe a la via, que ha quedat tallada, o sigui que l'alternativa és anar a l'estació principal de la comarca que queda a 20 minuts.

8:50 La N. insisteix en què no arribarem a temps perquè pugui agafar el tren de dos de deu.

9:30 La N. Surt amb el tren cap a BCN.

10:00 Miro per la finestra del cotxe tot tornant: els fantàstics camps de girasols, espectacularment florits durant el juliol, són ara un conjunt de flors marcides, i, suposo, a punt de ser collides. Poesia i producció agrícola no sempre van lligades, pensa l'Indiano, mentre la Indianeta demana fer pipí.

10:02: Mentre manté suspesa la Indianeta als braços perquè aquesta, fent pipí, no es mulli les sabates, l'Indiano, admira la plana riallera, amb les Alberes al fons.


10:03 Mentre nota com el pipí de la Indianeta li esquitxa el peus, l'Indiano pensa en el Txumari Alfaro. En un esguard a la plana, té un record sobtat per a en LLach. A l'Indiano tampoc hi ha terra que el seddueixi tant com l'Empordà. La barreja de Txumari Alfaro i Lluis Llach no acaba de ser ben processada per l'Indiano. O sigui que dóna una mica de biberó a l'Indianet, asseu la Indianeta al cotxe, i continuen.

11:20 Ja a casa, juguem a buscar i obrir pinonets. La Indianeta s'enfada perquè me n'he menjat un. Tot seguit prova de donar-ne un a l'Indianet. La indianeta s'enfada perquè no deixo que peixi el seu germà amb un pinonet. L'Indianet, que ja tenia la boca oberta com una bústia, també s'enfada.

12:15 La família Indiana Rodríguez inversa dina. La N. truca per recordar-me què han de menjar els indianets i on és cada cosa.

12:30 La Indianeta dorm, l'Indianet es resisteix. La ronyonada i els braços em fan mal de tenir-lo a coll.

12:32 L'Indianet m'arrenca una pota de les ulleres amb gran facilitat, com qui arrenca la pota d'una llagosta. Tot seguit s'adorm amb la pota a la ma. Li faig un llitet amb tovalloles, li trec delicadament de la ma la pota de la ullera, el deixo dormir damunt les tovalloles, i penso que després de dormir ja faré un apanyu amb les ulleres.

14:40 La sogra em truca (i em desperta) per dir-me que arribarà més tard. Feliç amb la perspectiva de dormir més, m'hi torno a posar bé.

14:42 la Indianeta, probablement alertada pel meu desig de dormir més, crida "Papí, Papí", des del pis de baix. Baixo. La trec del llit amb una abraçada. Li reitero molt seriosament que no vull que em digui "Papí", sinó "Pare". Em diu "Valee...", en to resignat.

16:15 Anem tots abanyar apissina de l'Ái. Riem molt.

17:40 La indianeta berena una apagur. L'Indianet unes farinetes de sèmola que no entenc com li agraden tant. L'Indianet té la cara plena d'aquestes odioses farinetes de sèmola que no hi ha nanera de netejar-li.

19:15 Anem a buscar a la N. a l'estació. L'Indiano ha sobreviscut al seu primer dia sol amb els churumbeles. La feina ben feta no té fronteres.

Foto: commons.wikimedia.org

10 comentaris:

Anònim ha dit...

No hi ha cosa més tendra que un pare fent de pare, encara que estigui de Rodrigues.

A.

Berenguer ha dit...

Discreta A.

Diria que no hi ha cosa més divertida, i a voltes cansada, que fer de pare!

Montserrat ha dit...

Felicitats!!! prova superada. Ara et pots imaginar una miqueta que és estar amb 15 indianets semblants??? però té la seva gràcia. M'he divertit imaginant la situació.
Estic tant de "vacances", amb migdiada inclosa, que ja tinc ganes de tornar a les meves cabòries i a governar el vaixell...
Montserrat

Berenguer ha dit...

Jo que pensava, Montserrat, que les migdiades no entraven al teu repertori! En fi, el vaixell deu estar ja a punt per salpar de nou

Anònim ha dit...

Jo tampoc entenc el gust per les farinetes, despres de gaudir de les teves paelles del Luçanes!

Cesc. ha dit...

Benvolgut Berenguer,
Per segon any seguit m' he endut les tres arrecades tot el Juliol, deixant fer vacances merescudes a la seva mare que se n' ocupa tot l' any. Bé els caps de setmana torna enyorada, que és un bon senyal.
Per mi cada any és un repte, pels nens un estirar constant per veure fins on poden anar. Com que em conéixes ja hauràs endevinat que els he inculcat una desconeguda, per ells, disciplina militar.
Es fan el llit, paren i desparen taula, porten la roba bruta al cabàs, desen les joguines i les bicicletes i no sé quantes coses més que han sorprès gratament a la meva dona, i que jo he trobat el més normal del món imposar com a part de la disciplina de convivència paterno-filial. Només faltaria! que canalla de 8,6 i 4 anys em pugéssin a cavall!
La conclusió és que hi ha coses que l' encaterinament i dolçor d' una mare mai obtindran resultats.
L' any que ve hi tornarem.
Als divuit emancipats.
Salut i independència,
Cesc.

Dr F ha dit...

Indiana Rodriguess i la tribu dels jibaros... Jo no seria tan optimista com el Cesc: el procés autonòmic de 14 a 35 anys, i després la independència... Meanwhile, enjoy!! The Ellis island is waiting for you...

CRIS ha dit...

T'escau molt bé això del format "diari".Un dia heroic el téu.
Petons

Berenguer ha dit...

Benvolguts tots,
L'Indiano està bocabadat de la vostra fidelitat a aquest racó en la seva absència. Ben aviat una crònica, estiuenca, encara

Quercus ilex ha dit...

Molt bo l'estil Mendoza-monzó , si que t'escau si

petons