Olor de mar

En aquells temps mexicas, l'Expatriat, íntimament, sempre va tenir clar que volia tornar al Born després de rodar el món.

La veritat és que adorava el clima de l'altiplà: sempre fresc als vespres i als matins, amb aquelles ventolades de muntanya que, a l'hivern, netejaven de pol·lució la majestuosa vall; amb aquells cels de llum transparent i cegadora, que de manera excepcional, deixaven veure el "Popo" i l'"Izta", els gegants adormits.

Adorava deixar oberta una bossa de patates, o cacahuets, i que aquests estéssin en perfecte estat dies més tard. Quina diferència amb aquella conya marinera (mai millor dit) de trobar-se'ls remullits a la natal Barcelona. Quin plaer no suar. No suar en tot l'any! Quin plaer que tothom trobés, a 27ºC i 25% d'humitat, que allò era una calor insofrible, i en canvi poder presumir que allò no era res comparat amb l'estiu mediterrani.

Però en algun viatge tocava sortir de l'altiplà per anar a provincias, i aleshores, tot baixant de l'avió, l'olor de mar li entrava pels narius, i li despertava, sistemàticament, una nostàlgia abassegadora. Quan a l'olor s'afegia la vista, i el gust, com passà Puerto Nuevo, o a Veracruz, la tornada a l'altiplà era més i més difícil.

Potser aquesta és la resposta a una pregunta que, en formes diverses, li han fet a l'Indiano darrerament: -Si tant bé estaves a Mèxic, perquè vas tornar?

En resum, la resposta és fàcil (tot i que la seva elaboració no ho ha estat):

Perquè no podia deixar de sentir, com avui al vespre, aquesta olor de mar cansat i meravellosament decadent que és el seu.

Fotos: esmexico.com; Indiano