A voltes la vida decideix premiar-te amb petites coses. El bicing, sempre parodiat, sempre atacat, ha anat fent camí a Barcelona. Anar en bici per a Barcelona encara no és el mateix que anar-hi per la meva estimada Holanda, òbviament, però és una joia.
Anar en bici t'obliga a buscar carrers poc transitats, observar la ciutat des d'una magnífica talaia, gaudir del trajecte, i més sovint del que un es pensa, arribar abans a lloc que amb altres transports públics. Però, més enllà de tot això, anar en bici és una de les meves particulars teràpies per a encarar o digerir dies feixucs.
Qui pedala el seu mal espanta. Proveu-ho.
2 comentaris:
Ufff quina por anar en bici per Barcelona, tot i que a mi m'encanta anar amb moto i no em fa gens de por.
Buscar carrers pocs transitats és complicat, observar la ciutat poc podràs perquè cal vigilar els cotxes, patir durant el trajecte i de ben segur arribar tard perquè els cotxes et paralitzen de por.
Una de les meves teràpies és quedar-me sola a l'escola fosca, neta i solitària (una mica extrany ho és, ho reconec) i recorda que qui CANTA els seus mals espanta :-)
Montserrat
Aiii, aquests moteros...
I ja canto ja...
Publica un comentari a l'entrada