"Una mica de panito, marona", deia.
Després de la sequedat d'aquells llargs anys de matrimoni, travessant posguerra, transició, vel·leïtats del voltant, quedava aquell ampli, llarg, etern, inmens afecte en el gest, en la manera de demanar-ho.
Tot era una cerimònia senzilla. Assegut a taula, bevia una glopet del seu got de vi blanc, o un traguet del porró, mirava amb satisfacció els seus dos nets, que el veneraven. Somreia, i, dirigint-se a la seva dona, amb un gest breu i ple d'amor, demanava, "una mica de panito, Marona". I "Marona" ressonava amb una fondària desconeguda en aquell home, que no havia tingut mare, sino Dida, que no havia tingut família, sino internat.
...
5 comentaris:
Mare, marona...són paraules tan plenes de significat i tan intransferibles...De vegades ens hi agafem com ferros ardents.
Saps? Quan va morir la meva mare una de les primeres coses que vaig pensar és que ja mai més diria cap d´aquestes dues paraules amb la satisfacció que en dir-es, algú em contestés.És una obvietat, ja ho sé, però és tan certa com que avui m´has emocionat.
Records. Suposo que aviat et tindrem per aquí dalt.
Ja hi pots comptar, Discreta A., que em tindreu per aquí. Et faré senyals lluminoses des del Coll de Sant Genís!
Aiii ! feia temps que no sentia aquesta frase.
Els records d'aiguafreda son tots bons i tendres , tant entre ells, com envers nosaltres. Gràcies Berenguer m'has fet plorar i deixar anar tota la tensió acumulada. T'estimo.
Quercus,
No dubtis que ets molt gran.
Una abraçada!
Vivències, records? Tanmateix, vida certa d'alguns, masses...
Publica un comentari a l'entrada