-Atila, vols meló?
-Tí, beló!
A la cuina, l'Indiano talla una llenca d'aquesta meravella ovalada d'estiu, li treu la pell, i en talla la polpa a daus petitons. Agafa una forquilleta, de les de postres, i un tovalló de paper. L'Atila és a fora, assegut, mirant embadalit l'enorme lluna plena que surt de darrere el pi del costat de la casa.
-Beló! riu quan veu el plat florejat.
-Sí, meló. Menja guapo.
L'Indiano mira la lluna distret quan sent que li diuen: -Una mica? L'Atila el vol péixer amb un trosset de meló dolcíssim.
-Gràcies, diu l'Indiano, i l'Atila li dóna un tros de meló amb la forquilleta.
-Molt bé, Mapa!
I tots dos tornen a mirar la lluna.
...
5 comentaris:
He tornat a viure la infantesa dels meus fills, a mi també em deien...pama!
Ai, corassón de melón, des d´aquí veig com et cau la baba.
Ja deu quedar menys perquè vegis la lluna reflexada en el mar..., potser ni caldrà que canviï i es transformi en una tallada de meló.
Zel,
Sempre dic que amb això que em diuen "Mapa", en Freud es posaria les botes.
A.,
Ja hi érem, i hi tornarem a ser ;-)
Les felicitats petites són aquests moments que no tenen cap mena de pressa...
Montserrat. Tens raó, no hi havia pensat. Encara que sigui breu, és com un temps congelat.
Publica un comentari a l'entrada