I vostè perquè el vol, aquest paper?

Un dia de l'any 1971. Una clínica. I un ginecòleg sorprès.

-"Què diu? Què vol que li faci?"

-"Vull que em faci un paper que digui que aquest nen va néixer ahir, que es diu Berenguer, que és el meu fill, i que fa vint-i-quatre hores que és viu", demana el pare de la criatura.

-"I vostè perquè el vol, aquest paper?", replica el metge.

-"Vostè faci'l, sisplau", insisteix el pare.

El pare va obtenir el paper, i es va acostar a les oficines que en aquell temps tenia el Club de Fútbol Barcelona al Passatge Méndez Vigo. I amb la seva proverbial tossuderia combinada amb una exquisida mà esquerra, va aconseguir fer soci aquell nadó abans d'inscriure'l al Registro Civil. El pare sempre ha defensat que el gest tenia una lectura política (fer-lo abans membre d'una institució catalana que inscriure'l al Registro Civil). Sia com sia, el progenitor ho va aconseguir, i l'Indiano ho confessa. És un culer perdut.

Durant tots els anys a l'altiplà, l'Indiano, a més de família i amics, trobava a faltar tres coses: el Mediterrani, el menjar casolà, i anar al camp del Barça.

Els dos primers enyors tenien algun sucedani disponible per aplacar-ne les punxades. Pel que fa al mar, sempre podia agafar el cotxe i, al cap d'unes hores, plantar-se davant del Pacífic, i sentir la força de les seves onades immenses.

I el menjar? Amb el menjar sempre podia permetre's un caprici gastronòmic, com ara un manxec pagat a preu d'or a La Naval, excel·lent botiga de queviures de la que parlarà un altre dia. Per retrobar els gustos de casa també hi havia l'Orfeó Català de Mèxic, on un químic català ben singular reciclat a cuiner feia unes paelles excel·lents.

Però per a l'enyor del Barça no tenia cura. Hi havia el Mestre Puyal per internet, sí. Per cert, gràcies Mestre Puyal. No sap, de veritat que no ho sap, quanta mercromina posa a les ferides de l'enyor dels culers expatriats. Gràcies. També hi havia tots els partits per televisió, sí. Però no era prou, i la mancança no tenia solució.

No podia sortir al carrer i enfilar la Travessera de les Corts, captar l'excitació dels grans dies, ficar-se entre les riuades de gent per arribar al camp, esquivar els embuts provocats per les paradetes de bufandes, saludar el porter de la boca 100 i escaig. No podia sentir les olors de puro, retrobar els veïns de localitat, maleïr per dins aquella bona dona que no feia més que xisclar-li a l'oïda quan el rival feia una ocasió de perill.

Per això, per tot això, perquè és tant culer, a l'Indiano li costa escriure del Barça. Cada cop que ho prova, avui, per exemple, que se sent com quan era a l'altiplà, ja que haurà de gaudir el partit de demà per televisió, retroba en Martí Perarnau. I té molt clar que és millor deixar-lo parlar a ell.