Avui he preguntat per tu
Pel teu somriure tímid i desbordant
Pels teus ulls vius darrere les ulleres
Pel teu vestit d'estiu que voleiava
Per les teves abarques blanques
I m'han dit que ja no hi eres
I només he sabut quedar-me blanc
I rememorar cadascun dels 5 escassos minuts en què ens varem conèixer
I trucar a casa només per sentir la veu dels meus
Dir-los que els estimo
I pensar en el dolor dels teus
I provar de dormir
I no aconseguir-ho
I escriure't
Escriure'm
Que no hi seràs aquest estiu
Avui he preguntat per tu
4 comentaris:
Costa acostumar-se a les absències i més quan una persona va lligada a un paisatge i a un lloc determinat.
Devia ésser algú molt especial que es mereixi aquestes paraules tan sentides.
A.
Ho sento i et comprenc molt be.Si et plau, quan et dedicaras en serio a aixo de la literatura?.
Petons britanics
A.,
Nom'es varem tenir ocasi'o de coneixe'ns 5 minuts, pero de vegades no cal m'es per saber que es tracta d'alg'u especial, oi?
Cris,
Quan em trobis un editor!
Quin contrast, Indiano, el d’aquests mots amb els del "post" anterior.., però en tots dos s’hi veu reflectida la mateixa tendresa.
Publica un comentari a l'entrada