Una de les millors coses de la cultura mexica és la d'aprofitar qualsevol excusa per fer tripades i festes. En això les similituds amb la Madre Patria són notables, val a dir. Les diferències essencials són els ingredients i els sufixos per denominar les grandes bouffes . Així, el que a la Dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor acaba amb "-ada" (costellada, calçotada...), a l'Altiplà acaba amb "-iza". Efectivament, no és inhabitual, per exemple, que en alguna casa et convidin a fer una "taquiza" (consistent en menjar "tacos" pels descosits).
Si alguna d'aquestes bacanals gastronòmiques destaca en aquestes dates de febrer, però, és el de les "tamalizas". El dia de la Candelera (la tradició indica que aquell a qui li toqui la figureta el dia de reis, menjant tortell, ha de pagar la tamaliza de la Candelera), s'organitzen uns esmorzars pantagruèlics (a la feina si cal, cap problema), consistents en menjar tamales. I què son els tamales? Doncs una bomba consistent en pasta de blat de moro farcida d'alguna cosa salada (carn de porc, de pollastre, gairebé sempre amb chile picant), o dolça (fruita, xocolata). Aquesta massa farcida es cou al vapor embolicada en fulla de blat de moro o de plàtan.
L'Indiano ha de confessar que els tamales mai no van ser sant de la seva devoció, però donat que per dos anys va haver de pagar als companys de feina la tamaliza, gaudia dels tamales més primets, de porc amb salsa verde, que encarregaven a la Juanita, una secretària -perdó, una institució- de les oficines de la Seguretat Social Mexicana, que tot ho feia.
La Juanita, autèntic personatge, baixeta, cabell curt, somriure sempre a punt, mirada misteriosa, complementava el seu sou migrat (uns 250 euros al mes) venent tamales, cafè, plantes per a decorar els despatxos, brodats...Un fantàstic exemple del que a l'altiplà anomenen eufemísticament "economía informal", és a dir, de com la bona gent treballadora i emprenedora es busca la vida per complementar uns sous de misèria.
L'Expatriat sempre sabia que la Juanita tindria a punt el seu café de olla tal com a ell li agradava. El dia que va decidir acabar l'aventura a l'Altiplà, la Juanita va ser una de les que va venir a acomiadar-se al despatx. Li va portar, en una noteta, la recepta del cafè que tantes vegades, sense èxit li havia demanat. Probablement encara hi deu faltar algun ingredient -secret és clar-, però deia així:
"1 lt. de agua
120 gr. de café molido
1 Rama de canela
3 clavos de olor
90 gr de piloncillo picado (és a dir, sucre moreno)
Se prepara combinando los ingredientes sin el cafe y poniendo la olla al fuego, cuando hierve se le agrega el cafe y se apaga, se cuela."
Fotos: nibblekibble.com; Cintli Luna i chazz28 a flickr.com
4 comentaris:
Tot i que "oblides" algun ingredient secret, deuria ser molt bonic el moment en que et va donar la recepta. Aquests detalls són inolvidables.
Montserrat,
Òbviament la Juanita perdura en el record! Per cert, el meu secret és no posar-hi clau, i posar-hi menys sucre. Deliciós mmmm
Bo, el cafè d'olla m'agrada força però el tamal... massa embafós. Amb tot, per qüestions de cortesia, me n'he hagut de menjar algun que altre, no fós cas que em caigués una madriza :-)
Aixetaire,
Totalment d'acord amb tu, això dels tamales embafa massa. I quan ja en fan un entrepà...Jo crec que prenen tanta cocacola per fer-ho baixar tot plegat.
Publica un comentari a l'entrada