Va resultar que aquell dia l'Indiano tenia una visita de feina a fer per aquells verals, i va decidir acostar-se a la seva infància. En comptes d'agafar un taxi de tornada, va aprofitar el dia assoleiat per resseguir els passos del temps i potser trobar respostes a la pregunta que el neguitejava des de feia mesos: quina escola per als vástagos? Havien fet, amb la N., tantes llistes de pros i contres, tantes visites, consultes, reflexions. S'havien qüestionat tant, havien anat i tornat, per tornar al començament, com un laberint. Ara, aviat, afortunadament, el termini per decidir s'acabava. Sí. El que tenen de bo els terminis és que s'acaben.
Va anar pujant pel carrer Marqués de Mulhacén, mirant de trobar un espai on fixar la vista sobre el pati , i finalment, entre una caseta comptador d'electricitat, i uns arbustos, hi havia el forat necessari per esguardar el pati dels seus records amb tranquil·litat.
Es va treure la jaqueta, va arrepenjar-se a la tanca de costat, i va esguardar el pati desert. Silenci absolut. Setmana blanca, és clar (a França, Conseller, fa anys que l'apliquen). Què li deia aquest pati? Li transmetia coses diverses. Li transmetia alguns moments de solitud entre tanta gent. Dies de nen angoixat, d'aquest nen que s'angoixa encara. I també li transmetia passió: en aquest pati buscava forats a l'asfalt per jugar a caniques. Allà, al fons, al pati cobert, hi continuaven havent els banys. Darrere l'edifici de la dreta jugaven sempre a ballon prisonnier.
Al costat de la font de rajoles verdes li agradava asseure's i mirar com els nens jugaven amb la pilota (sempre de drap, les de veritat estaven prohibides, no fós cas que algú prengués mal). Aquell també era el lloc d'intercanvi de cromos: "tengui, tengui, tengui...faltiii!" I anava retrobant les cares dels companys. Els cossos llaaargs, com el seu, dels qui havien fet l'estirada abans d'hora, les trenques blaves, les plomes, el paper mil·limetrat, els llibres de Jaimes, els dictats... i la Santíssima Trinitat de laïcitat francòfona: el Bled,
el Bescherelle,
i el Petit Larousse Illustré
Hi ha tot això, sí. Tots els seus records, com un gran Goliath.
I també hi ha un meravellós David que mira d'estampar-li una pedra al cap, i guanyar la batalla.
I finalment hi ha l'Indiano, que, una vegada més, com en aquests darrers mesos, es torna a posar a posar la jaqueta i camina cap a la feina cavil·lant, mentre recorda sàvies paraules: "aquestes converses no tenen fi...podríem parlar mil hores i no arribaríem mai a cap conclusió, ni tan sols arribaríem a ser capaços de prendre cap decisió."
Fotos: maps.google.es; chapitre.com
5 comentaris:
Berenguer,
No sempre es te q arribar a una conclusio. Hi han coses q no tenen cloenda. Mai la tindran.
Com tampoc hi han amors prohibits sino amors q s'han de viure en silenci, un silenci q diu molt.
Escollir be o malament?
Jo crec q escollim en funcio al q sabem en un moment precis.
"Si tens un rellotge, sempre saps l'hora que és. Si tens dos rellotges, mai no n'estaràs segur".
Triis el que triis serà una bona opció per què viuràs a l'hora que tu has triat i desconeixeràs que hauria passat si haguessis viscut en l'altre hora.
De totes maneres sempre tindràs la llibertat de poder agafar l'altre rellotge.
Diu el poeta: No és fàcil saber triar, hi ha risc en tota tria, com que triem cada dia no ens casarem mai d'arriscar.
"David"
Carme,
Està clar, cada tria vé determinada pel moment. I son vans els penediments. Carpe Diem.
David,
De vegades a l'Indiano li agradaria tenir la "inconsciència" d'aquell jove que se'n va anar a fer les amèriques sense pensar-s'hi gaire. I sí, l'història ensenya que el canvi no és dolent!
"I never anticipate - carpe diem- the past at least is one's own, which is one reason for making sure of the present".
Lord Byron.
No sempre el rellotge q sempre portem a sobre, ens dona l'hora exacte.
Publica un comentari a l'entrada