N.

Aquella vesprada de juny de fa... aquest any el nostre nombre màgic, sense dir-nos gaires coses, varem parlar, i tant:



I avui, perquè és un dimarts qualsevol, i no celebrem res, celebro poder-te escriure i dedicar-te música sense haver de trucar a la ràdio al programa de "discos solicitados".



T'estimo. No cal que ho digui gaire fort, ni amb excés de tipografia. No ens escauria, oi? Punt. I seguit...

Sopa de tortilla, o Proust altiplanenc

En aquelles dates de gener, a l'altiplà, les matinades eren deliciosament fredes (uns 5ºC), i de bon matí donava gust sortir amb un bon abric, que només era necessari durant un parell de mesos. Les ventades deixaven un cel netíssim de pol·lució, i la llum del tròpic ho feia resplendir tot. Entre gener i febrer, de fet, en aquells dies brillants i freds, s'arribava a donar el miracle que la vall completa quedés com una patena, i pujant al terrat de casa, veiéssis els majestuosos Popo i Izta, oest enllà, perpètuament nevats.

Com que a l'altiplà les oficines no tenen calefacció, l'expatriat tenia la previsió de fer servir mitjons de trekking per a no quedar-se amb els peus glaçats. Òbviament, els anys d'estada a l'altiplà li van ensenyar també que havia de portar un recanvi, perquè en arribar la caloreta del migdia (21º-23º C), els peus bullien.

Però era tot arribant a casa, al vespre, que venia el gran moment: el de degustar la millor sopa d'hivern de les que es fan i es desfan (excepte l'escudella de nadal de les àvies catalanes, òbviament). El nom és sorprenent i equívoc: "Sopa de tortilla". Sant Google us farà a mans moltes versions de receptes, però la recepta ràpida (ja em perdonaran els puristes) és aquesta.

A un plat de brou normal ben calent (sortint de l'olla) hi afegiu, en aquest ordre, el següent:

-una cullerada de sofregit de ceba i tomàquet,

-una mica del picant que més us agradi (pels valents). L'Indiano encara ara fa servir el chile pasilla, suau, amb un perfum dolç deliciós,

-unes tires de tortilla de blat de moro torrades (les tortillas es troben a molts supers, i es poden tallar a tires i posar a torrar amb unes gotes d'oli a la paella),

-un quart d'alvocat tallat longitudinalment,

-un bon raig de suc de llimona,

-una culleradeta de nata líquida espessa (tipus sour cream),

-un pessic de formatge ratllat, o uns daus de formatge fresc.

El resultant és una versió mexica de la magdalena proustiana, que combina magníficament amb dies d'hivern fred, sec i tramuntana...i una bona copa de Clos Floresta.

Fotos: @let@ i rannaverde, a flickr.com

Cansat

De tants morts, cohets i tancs, de tant patiment, sí.

I cansat, sobretot, de tant absurd, reiterat, ridícul maniqueisme. Ara resultarà que el que tenen tancs són "els dolents", i els que tenen pedres i cohets són "els bons"? És a dir, tenir un potencial militar inferior et dóna la raó?

Cansat de repetir obvietats, com que un dia després de proclamar-se com a estat independent, Israel va haver de defensar-se de l'atac simultani de cinc veïns àrabs, que varen ser els primers a negar una solució imperfecte, és veritat, -la de dos estats separats- que anys després continua sent la millor solució.

Cansat d'aquesta lògica violenta que emmetzina els dos bàndols i alimenta la indústria de guerra.

Cansat de finançar amb els meus diners les corrupteles i els fanatismes de la ANP i de Hamás, respectivament.

Cansat de la desgraciada i freda llei del talió israeliana, que no tan sols no els ha permès viure en pau, sinó que ha alimentat les antipaties contra la seva justa causa. Israel va ser la solució a un problema europeu, i Israel, 60 anys després de la seva creació, ha d'anar més enllà dels seus mites fundacionals.

Cansat de bell antuvi de l'agror del debat que pugui provocar aquest escrit, però és clar, qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

He vist massa vegades com acusaven el meu país petit de ser l'origen de tots els mals, com per no sentir simpatia per altres "països de merda".

http://www.paisdemierda.org/

Un tap de suro

Hola sóc l'Avi , Indianeta, ja veus, m'han explicat que avui que t'havies llevat amb el dia una mica girat.

Però, tot entrant al restaurant, has vist la meva humanitat emmig del fum i has corregut cap a mi dient, "Ái !, Ái!".

I amb el tap de suro de la bona ampolla de vi blanc ja oberta, aquesta fresca ampolla de vi que ha engrescat l'espera -perquè sempre arribeu tard, manoi?- hem començat a jugar.

Jo amagava el tap darrera l'orella, o bé a la butxaca, i em feia el distret, i tu furgaves i me l'agafaves. Jo, amb gran dosi de teatre, em sorprenia que el tap hagués desaparegut, i t'inquiria per saber on l'havies amagat.

I tu, a la falda de la Rosa, amb el tap de suro amagat entre les mans, l'amagaves amb rialles incontenibles.

Mai un tap de suro va donar tant per la felicitat d'una nena, d'un avi, i d'un pare observador, meravellat, entendrit, amb el cor exultant de veure en seu pare fer d'avi.

Hi ha senzilles receptes per a reconciliar-se i rearrelar-se a Barcelona. Taps de suro, i passejades sota el sol de tarda d'hivern, arran de mar, a la Barceloneta.