Enyor i retrobament

Dos eren els dies que l'expatriat, lluny de casa, sentia com ferides que se li obrien, orfe dels colors mediterranis: la rauxa alegre de Sant Joan i, sobretot, Sant Jordi i el seu seny civilitzat i amable. Avui torna a la memòria de l'Indiano un Sant Jordi en plena tardor, quan trobava a faltar aquest aroma de gent discreta, tímida i il·lusionada amb roses a la ma. Perquè més tard, a l'altiplà, enmig de la indiferència general d'un dia més, intentar resoldre l'enyorança regalant roses a les companyes de feina era, en part, pitjor. L'expatriat, rodejat de mirades de curiositat entomològica agraïda, se sentia encara més incomprès en la seva l'enyorança íntima. Ay, que linda tradición Licenciado!

En aquells dies, sovint recorria a Octavio Paz per entendre's millor, i entendre millor qui el rodejava. Si en moments d'enyor, "Viatge a Itaca" era el l'himne, Paz era la paraula de referència.

VIENTO

Cantan las hojas,
bailan las peras en el peral;
gira la rosa,
rosa del viento, no del rosal.

Nubes y nubes
flotan dormidas, algas del aire;
todo el espacio
gira con ellas, fuerza de nadie.

Todo es espacio;
vibra la vara de la amapola
y una desnuda
vuela en el viento lomo de ola.

Nada soy yo,
cuerpo que flota, luz, oleaje;
todo es del viento
y el viento es aire siempre de viaje.

Avui L'Indiano, ja a casa, havent fet un procés de retorn sempre inacabat als origens, vol enviar moltes roses:

A la N., amb qui l'Expatriat es va desarrelar i amb qui l'Indiano ha tornat a arrelar-se a la riba del Mare Nostrum.

A l'Olga, princesa a qui avui Sant Jordi salvarà, i a qui el pare estarà encantat d'explicar la llegenda tres, o quatre, o les vegades que calgui.

A totes les altres dones que amb la seva fermesa, bondat i optimisme, han ajudat l'Indiano a sentir-se a casa de nou.

I last, but not least, a aquelles que com la Maria, saben parlar de la nostalgia de qui està lluny.

Roses a per a totes!!!




Foto: hotelsavoylloret.com