L'Indiano camina cap als 40, i procura (i tot sovint ho aconsegueix), fer-ho amb un somriure als llavis. I ja que és politòleg, i com a tal es reivindica, té ganes de fer unes notes sobre els caps de llista per Barcelona de les properes eleccions del 9 de març. I amb aquest somriure es recorda de la Chacón.
Aquests dies, veient-la tant sovint a la televisió, als cartells de "La Catalunya Optimista", el pensament de l'Indiano ha volat cap a aquella Aula Magna de la Facultat de Dret de la UB, que tots dos compartien amb més de 350 alumnes, prenent apunts amb la carpeta sobre els genolls. Com que era l'Aula Magna, no hi havia taules, sino una mena de butaques de plàstic incomodíssimes. Era tanta la massificació en aquells temps, que molta gent s'asseia a terra. De fet, si no volien seure a terra, els estudiants havien d'arribar mitja hora abans del començament de classe.
La Chacón en aquells temps s'asseia a mitja classe, més aviat cap al darrera. Era pizpireta, activa, sempre somrient, participativa (era difícil ser participatiu en una aula de 350 alumnes). Ja era militant socialista, recorda l'Indiano. Tenia un cert protagonisme, una certa empenta a classe, un cert afany de progressar. De seguida va trabar coneixement amb força professors.
Des del record d'aquella Aula Magna de fa ja 18 anys, l'Indiano s'escolta avui la Chacón amb una barreja de sensacions.
D'una banda, una simpatia natural en recordar aquells temps d'estudiant, pel fet de compartir el mateix any de naixement, en veure com s'acosta la seva maternitat, en recordar com no va sucumbir als encants del guapo oficial de la classe (eh, Blasco?).
D'altra banda, un clar cansament enfront del seu discurs polític, habitualment tant banal, tant buit, tant maniqueu, fet amb les orelleres partidistes de qui repeteix machaconament* les consignes que toquen, encara que insultin la intel·ligència de la gent. L'Indiano, per exemple, se sent ofès quan reclamen el seu vot aixecant pors i banderes de fa 70 anys. Perquè creu intimament (o ho vol creure) que darrere d'aquesta interpretació titella hi ha una persona que podria donar molt més d'ella mateixa. Que deu tenir un món interior, i unes idees pròpies.
I aleshores li entra un dubte en forma de preguntes, potser ingènues.
La Chacón seria diferent si no s'hagués integrat en l'aparell partidista?
O bé és el model de conducta a seguir, si es vol arribar a Ministre del Gobierno de España (o Conseller, o qualsevol càrrec polític...)?
En definitiva, la Chacón que ell va conèixer, aquell entusiasme juvenil, aquell encomiable sentit de responsabilitat, han estat digerits i transformats per l'aparell del partit, o bé aquelles ganes de progressar s'han adaptat com un guant als canals per trepar en política?
Aquests dies, veient-la tant sovint a la televisió, als cartells de "La Catalunya Optimista", el pensament de l'Indiano ha volat cap a aquella Aula Magna de la Facultat de Dret de la UB, que tots dos compartien amb més de 350 alumnes, prenent apunts amb la carpeta sobre els genolls. Com que era l'Aula Magna, no hi havia taules, sino una mena de butaques de plàstic incomodíssimes. Era tanta la massificació en aquells temps, que molta gent s'asseia a terra. De fet, si no volien seure a terra, els estudiants havien d'arribar mitja hora abans del començament de classe.
La Chacón en aquells temps s'asseia a mitja classe, més aviat cap al darrera. Era pizpireta, activa, sempre somrient, participativa (era difícil ser participatiu en una aula de 350 alumnes). Ja era militant socialista, recorda l'Indiano. Tenia un cert protagonisme, una certa empenta a classe, un cert afany de progressar. De seguida va trabar coneixement amb força professors.
Des del record d'aquella Aula Magna de fa ja 18 anys, l'Indiano s'escolta avui la Chacón amb una barreja de sensacions.
D'una banda, una simpatia natural en recordar aquells temps d'estudiant, pel fet de compartir el mateix any de naixement, en veure com s'acosta la seva maternitat, en recordar com no va sucumbir als encants del guapo oficial de la classe (eh, Blasco?).
D'altra banda, un clar cansament enfront del seu discurs polític, habitualment tant banal, tant buit, tant maniqueu, fet amb les orelleres partidistes de qui repeteix machaconament* les consignes que toquen, encara que insultin la intel·ligència de la gent. L'Indiano, per exemple, se sent ofès quan reclamen el seu vot aixecant pors i banderes de fa 70 anys. Perquè creu intimament (o ho vol creure) que darrere d'aquesta interpretació titella hi ha una persona que podria donar molt més d'ella mateixa. Que deu tenir un món interior, i unes idees pròpies.
I aleshores li entra un dubte en forma de preguntes, potser ingènues.
La Chacón seria diferent si no s'hagués integrat en l'aparell partidista?
O bé és el model de conducta a seguir, si es vol arribar a Ministre del Gobierno de España (o Conseller, o qualsevol càrrec polític...)?
En definitiva, la Chacón que ell va conèixer, aquell entusiasme juvenil, aquell encomiable sentit de responsabilitat, han estat digerits i transformats per l'aparell del partit, o bé aquelles ganes de progressar s'han adaptat com un guant als canals per trepar en política?
L'Indiano no jutjarà les capacitats de la Chacón per ser ministra, però sí creu que, probablement, hi ha gent més preparada per fer aquesta feina. Gent a la que no calgui escriure's les idees a la ma per afrontar una entrevista. Altra cosa és aquesta gent més preparada estigui disposada a passar per l'adreçador de les actuals estructures dels partits.
Conclusions Indianes:
Perquè de moment no hi ha millor sistema d'organització política que la democràcia.
Perquè de moment no hi ha (ni crec que hi hagin a futur) sistemes democràtics sense partits.
La democràcia moderna serà dels partits o no serà.
Conclusions Indianes:
Perquè de moment no hi ha millor sistema d'organització política que la democràcia.
Perquè de moment no hi ha (ni crec que hi hagin a futur) sistemes democràtics sense partits.
La democràcia moderna serà dels partits o no serà.
Cal repensar doncs uns partits que, a Catalunya, han anat expulsant, allunyant o fent passar per l'adreçador de la submissió absoluta tota la bona gent disposada a fer política.
*Aquest és un recurs lingüístic del post del 28 de gener d'enguany de l'Eduard Conti (www.eduardconti.com)
*Aquest és un recurs lingüístic del post del 28 de gener d'enguany de l'Eduard Conti (www.eduardconti.com)
4 comentaris:
Hola Berenguer el Gran, he guanyat el Premi Art i Pico. Cosa que m’obliga a otorgar-lo a 5 blogs més. I he pensat que tu te’l mereixies. Felicitats!
Per saber d’on baixa et passo l’enllaç originari del Premi http://arteypico.blogspot.com
Hola Biel,
Moltes gràcies! El premi és llegir-te cada setmana!
Aquest cansament en el discurs polític potser és perquè no són ben bé aquestes les seves pròpies idees? potser és per és filla d'una família benestant, educada a escoles privades? potser és per que ella te un parell de pisos de més de 100 metres quadrats? només pot anar per aquest camí si vol arribar a dalt en la política?, Com ho ha de fer l'encantadora Chacón per anar anar vestida amb roba de marca, caríssima, amb bolsos que costen més del que guanyen al mes molts de la seva generació i als que ella els hi vol donar pisos???? El poder s'ha d'aconseguir com sigui però a vegades se li veu el llautó, no creus?
CioCioSan
CioCioSan,
Benvingut al blog!
De veritat: no crec que ser fill d'una família benestant, o haver estat educat en escoles privades, invalidi a ningú per fer política: això no es tria.
Tampoc crec que les possesions materials o els gustos sobre bolsos, siguin un element definitori essencial.
Sí que em sembla ofensiu per a la inteligància dels electors, per exemple, vantar-se d'haver estat "escollida pels seus companys del PSC" com a cap de llista...amb un 99% dels vots...En comptes de donar aquest espectacle de democràcia orgànica valdria més designar un candidat directament!
Publica un comentari a l'entrada