Entro a la fleca en què, la setmana passada, vaig descobrir que feien un pa de sègol molt bo.
Efectivament, a les prestatgeries del pa hi ha un cartell que diu : "Los viernes, Pan de Centeno".
Faig militància lingüistica?, m'he preguntat tot just entrar, endevinant que la fesomia sudamericana de la dependenta em posaria en aquesta situació.
Va, sí, penso. I la cosa va així:
-"Teniu pa de sègol?"
-"Pan de ?????" (cara d'estranyesa).
-"De centeno" li dic amb un somriure.
Es gira i em posa dins una bossa un d'aquests pans de sègol densos i saborosos.
Una mica car, penso, però qui no està disposat a pagar més per un pa de veritat?
Una mica més de militància lingüística? em pregunto. Va, sí. Segon tram de conversa:
-"2, 40 €, por favor"
- "Tingui, gràcies. És molt diferent "centeno" i "sègol", veritat (gran somriure) ?
- "(gran somriure). Pues sí, son muy diferentes, pero además nunca me habían pedido este pan en catalán."
Caminant cap a la feina he pensat com era de fluixa en general la militància lingüística, i el desconeixement de la llengua perquè a la dependenta mai ningú, fins ara, li hagués demanat pa "de sègol".
També he pensat en com algunes marcades diferències en la denominació dels productes fa que hagis de ser especialment militant, en el cas dels cereals: centeno= sègol, avena=cibada, cebada=ordi. I finalment, m'he recordat de l'Avi, sense el qual potser no sabria les equivalències català-castellà d'aquests cereals. I he somrigut.
En la situació en què m'he trobat tenia tres opcions:1 Passar al castellà (la que requeria menys esforç),
2 Passar al català emprenyat,
3 Passar al català amb somriure.
Posats a triar, trio la 3. Em sento millor, i el meu interlocutor, també. No hi ha com somriure per fer-te entendre, també en català, i també amb la inmigració. O això diu una lingüista elitista (http://dodellengua.blogspot.com/2007/09/la-tctica-del-somriure.html) . I jo ho sotscric.
Si tenim alguna possibilitat de mantenir el català com a llengua d'ús habitual, passa per un cert esforç de militància. I molts somriures. Si no ho fem així, no ens en sortirem.
Foto: agrienergia.com
8 comentaris:
Totalment d'acord!!! jo em dirigeixo sempre en català a tot arreu... amb el millor dels meus somriures. No recordo especialment cap situació desagradable per aquest motiu. El que si que cal és paciència i bon humor, i a vegades estem una mica justets de les dues coses. ;-)
Montserrat,
És evident que als parlants d'una llengua minoritària no se'ls regala res, i tot s'ho han de guanyar. La immigració és un factor decisiu per a la bona salut del català, em sembla.
Atenció a la militància que de vegades es excessiva.
L’altre dia a la feina va trucar un autor català , per un tema de l’adaptació d’una obra seva al castellà.
La noia que s’encarrega d’aquest assumptes al despatx..... es de Madrid , amb prou feines fa 8 mesos que es aquí.
La Inés , que així es diu , passats dos minuts de conversa i amb tota l’amabilitat de que va ser capaç , va demanar al seu interlocutor que siusplau li parlés en castellà perquè tenia problemes per entendre’l.
L’autor en qüestió no només no ni va fer cap cas i va continuar parlant en català , amb alguna paraula de castellà al mig , sinó que després va escriure un mail al director de l’empresa queixant-se perquè li havien demanat que parlés en castellà i dient-nos que teníem l’obligació d’atendre’l en català.
No crec que facin falta comentaris ......
Som una empresa amb relacions internacionals que no mira d’idioma de l’empleat a l’hora de contractar-lo sinó la seves aptituds professionals.
Per mes inri , la Inés es filòloga Anglesa , i des de fa dos mesos esta fent classes de català.
El tipus de militància que fa aquest senyor , es militància invertida.
I ja sé, que gent obtusa, intolerant i curta de gambals ni ha a tot arreu però em molesta que per culpa de 4 com aquest ens posin a tots al mateix sac.
Quercus, voldria fer-te unes preguntes que m'intriguen:
Vols dir que una noia que és Filòloga (amb facilitat pels idiomes) no ha tingut prou temps, amb 8 mesos, per entendre un idioma, tot vivint al lloc on es parla??? De ben segur que atén en anglès perfectament quan us truquen des de l'estranger no? La vostra empresa va estar interessada en que pugués atendre, en anglès, als clients de fora. Va prioritzar una llengua forania a la del propi país on està ubicada? Només ho pregunto, amb el millor dels meus somriures...
Salutacions cordials
Veja'm, jo crec que alguns catalanoparlants perden les formes, i el somriure quan s'enfronten amb situacions així.
En el cas que comenta el Quercus, l'autor es va triar el que en el meu post anomeno la opció 2, és a dir la del català emprenyat.
També és veritat que crec que qui paga mana, i qui mana és el client.
Jo només dic que si tots els que fa 8 mesos que son aquí es posessin a estudiar català jo ja em sentiria MOLT satisfet.
I si, es veritat que l’empresa va prioritzar una llengua forania a la pròpia.
De fet malgrat el propietari es declara nacionalista , ni la web, ni els sobres, ni els cartells de l’empresa son en català, son en castellà i en anglès
Molt bé Berenguer, la suma militància i bon humor és la millor medicina per lluitar contra l'autoodi dels catalans i la prepotència dels nostres amos.
Estem d'acord, Biel. Realment, posats a fer un esforç, val més fer-lo amb un somriure.
Publica un comentari a l'entrada