Els ídols caiguts de l'Indiano (III i últim): "Ens truquem..."

Sobre la seva mitificada realitat d'origen, l'Indiano perd la virginitat tot arribant.

La perd d'una manera molt dolorosa, a més. Perquè després de fer les Amèriques creu que tornant a casa, les dificultats principals tindran a veure amb l'entorn físic, o amb la feina, els diners, i pel que fa a la resta, tot serà bufar i fer ampolles.

Creu, en definitiva, que tindrà finalment allò que desitja per damunt de tot: els seus amics (la família que ha triat), els seus referents, a l'abast. La possibilitat d'abraçar-los de tocar-los, de xerrar-hi tranquilament, mirant-los als ulls, sense estar pendent de la factura del telèfon, les interferències del skype, o les hores de diferència.

Però l'Indiano, ai, fa córrer el seu desig sobre tres supòsits totalment il·lusoris:

1. Que els seus amics són els mateixos que ell va deixar, anys enrere, amb les seves mateixes inquietuds, esperances, obligacions.

2. Que ell mateix roman, incanviat, com el consultor que marxà a l'aventura de viure lluny de casa, entre hotels i avions primer, i instal·lat al'altiplà més tard.

3. Que ell continuarà sent el "convidat estrella" que, tal i com passava en les seves fugaces visites a casa mentre era encara un expatriat, tenia la capacitat de fer bellugar agendes, i que els seus amics estéssin per ell, i només per ell, durant els dies en què els podia explicar com li anava, com els trobava a faltar, com se'ls estimava.

I no. Ja no.

Els seus amics ja no son els mateixos. Alguns han canviat, s'han allunyat, no els acaba de reconèixer del tot. Han passat coses. Essencialment, s'han casat/emparellat/enseriosit, han tingut nens/nenes, tenen més responsabilitats professionals...Alguns s'hauran perdut per sempre. Altres podran ser redescoberts, recuperats...Però sobretot haurà d'aprendre a començar de nou, fer el dol pels que ja no hi són gens, o no hi són com ell volia, i fer-ne de nous, trobar i construir nous referents.

L'Indiano no se n'adona encara, però ell també ha canviat, probablement és el que més ha canviat de tots plegats. S'ha tropicalitzat. I aquest procés tant necessari per sobreviure en altres latituds, pot ser un inconvenient quan torna nord enllà, a casa seva. Així, se sorpren que sigui tan difícil quedar per fer un mos o una cervesa. Se sorpren que tothom estigui tant ocupat i preocupat. No entén perquè la gent no somriu. No entén perquè la gent no diu "Bon dia" tot entrant a l'elevador, perdó, ascensor. No entén perquè els cambrers, en comptes d'explicar-li què hi ha per dinar, li llencen la carta damunt la taula, i, sense ni tan sols mirar-lo, li etziben "què serà?"

Però el que menys entén és que els dies corren, les setmanes passen, i el telèfon no sona. Així comença el síndrome de El Indiano no tiene quien le escriba. On són aquells que tant ha desitjat tenir al voltant?

Ja no hi són, Indy. Ja no hi són com tu voldries que hi fossin. Alguns, no tots, hi són, encara. Però tenen menys temps per veure't.

Aquest últim ídol caigut és el que provoca més estrèpit quan cau, el que deixa més atònit el pobre Indiano, i per tant, un cop digerida la seva caiguda, es pot dir que la vida a Barcelona queda normalitzada. Normalitzada fins a cert punt, perquè la perspectiva que ell té sobre la seva ciutat el seu país i els seus amics mai no tornarà a ser la mateixa de quan va marxar. .

Però l'Indiano ja ho ha après això. Les ferides s'han convertit en nostàlgia. Poc a poc torna a aprendre els codis socials barcelonins, i va reconeixent que no s'han fet per molestar-lo, sino que són així, i que no s'hi val a voler el millor dels dos llocs on ha viscut. Hi ha nous i vells amics a l'horitzó. Hi ha projectes engrescadors. I un munt de felicitats petites. I grans.

Foto: el Víctor eixint al món.