8.1.08

Els ídols caiguts de l'Indiano (III i últim): "Ens truquem..."

Sobre la seva mitificada realitat d'origen, l'Indiano perd la virginitat tot arribant.

La perd d'una manera molt dolorosa, a més. Perquè després de fer les Amèriques creu que tornant a casa, les dificultats principals tindran a veure amb l'entorn físic, o amb la feina, els diners, i pel que fa a la resta, tot serà bufar i fer ampolles.

Creu, en definitiva, que tindrà finalment allò que desitja per damunt de tot: els seus amics (la família que ha triat), els seus referents, a l'abast. La possibilitat d'abraçar-los de tocar-los, de xerrar-hi tranquilament, mirant-los als ulls, sense estar pendent de la factura del telèfon, les interferències del skype, o les hores de diferència.

Però l'Indiano, ai, fa córrer el seu desig sobre tres supòsits totalment il·lusoris:

1. Que els seus amics són els mateixos que ell va deixar, anys enrere, amb les seves mateixes inquietuds, esperances, obligacions.

2. Que ell mateix roman, incanviat, com el consultor que marxà a l'aventura de viure lluny de casa, entre hotels i avions primer, i instal·lat al'altiplà més tard.

3. Que ell continuarà sent el "convidat estrella" que, tal i com passava en les seves fugaces visites a casa mentre era encara un expatriat, tenia la capacitat de fer bellugar agendes, i que els seus amics estéssin per ell, i només per ell, durant els dies en què els podia explicar com li anava, com els trobava a faltar, com se'ls estimava.

I no. Ja no.

Els seus amics ja no son els mateixos. Alguns han canviat, s'han allunyat, no els acaba de reconèixer del tot. Han passat coses. Essencialment, s'han casat/emparellat/enseriosit, han tingut nens/nenes, tenen més responsabilitats professionals...Alguns s'hauran perdut per sempre. Altres podran ser redescoberts, recuperats...Però sobretot haurà d'aprendre a començar de nou, fer el dol pels que ja no hi són gens, o no hi són com ell volia, i fer-ne de nous, trobar i construir nous referents.

L'Indiano no se n'adona encara, però ell també ha canviat, probablement és el que més ha canviat de tots plegats. S'ha tropicalitzat. I aquest procés tant necessari per sobreviure en altres latituds, pot ser un inconvenient quan torna nord enllà, a casa seva. Així, se sorpren que sigui tan difícil quedar per fer un mos o una cervesa. Se sorpren que tothom estigui tant ocupat i preocupat. No entén perquè la gent no somriu. No entén perquè la gent no diu "Bon dia" tot entrant a l'elevador, perdó, ascensor. No entén perquè els cambrers, en comptes d'explicar-li què hi ha per dinar, li llencen la carta damunt la taula, i, sense ni tan sols mirar-lo, li etziben "què serà?"

Però el que menys entén és que els dies corren, les setmanes passen, i el telèfon no sona. Així comença el síndrome de El Indiano no tiene quien le escriba. On són aquells que tant ha desitjat tenir al voltant?

Ja no hi són, Indy. Ja no hi són com tu voldries que hi fossin. Alguns, no tots, hi són, encara. Però tenen menys temps per veure't.

Aquest últim ídol caigut és el que provoca més estrèpit quan cau, el que deixa més atònit el pobre Indiano, i per tant, un cop digerida la seva caiguda, es pot dir que la vida a Barcelona queda normalitzada. Normalitzada fins a cert punt, perquè la perspectiva que ell té sobre la seva ciutat el seu país i els seus amics mai no tornarà a ser la mateixa de quan va marxar. .

Però l'Indiano ja ho ha après això. Les ferides s'han convertit en nostàlgia. Poc a poc torna a aprendre els codis socials barcelonins, i va reconeixent que no s'han fet per molestar-lo, sino que són així, i que no s'hi val a voler el millor dels dos llocs on ha viscut. Hi ha nous i vells amics a l'horitzó. Hi ha projectes engrescadors. I un munt de felicitats petites. I grans.

Foto: el Víctor eixint al món.

9 comentaris:

Quercus ilex ha dit...

L’he llegit de dalt a baix que encara no ho havia fet i m’ha agradat molt.

M’ha agradat molt la part biogràfica i la manera de escriure-la, amb especial menció a la sèrie apoteosi. Whish i was there, i'm sorry. M’ha agradat molt també la sèrie dels ídols caiguts en especial aquesta ultima entrega.
Moltes gracies per compartir-ho.

Berenguer ha dit...

hola quercus,

M'alegro que t'agradi. Benvingut al blog! Felicitats per la paciència de llegir-lo tot sencer! And, by the way, you have nothing to be sorry about!

Montserrat ha dit...

És un post molt trist. Les realitats són a vegades dures. Sort que has acabat amb la preciosa foto. És com el pas a una nova etapa de la teva vida.
Bon Any!!!

Anònim ha dit...

Berenguer, a vegades no cal tornar de tan lluny per adonar-se´n que les coses canvien, ni tan sols viure a Barcelona. A "comarques" també passa que tothom va molt "ocupat".Si et seveix d´alguna cosa, pensa que des de que
aquests caparrons surten al món el teu temps també s´escurçarà, i si ho poses tot a la balança, veuràs
ràpidament el que pesa més.
Gaudeix d´aquesta fase de la paternitat que passa molt depressa
i pensa que també tens amics a un altre nivell, i encara que no compartim cerveses ni abraçades,
passem per casa teva cada dia.
Ah, i al Víctor ,benvingut al món!!

A.

Berenguer ha dit...

Montserrat,

Molt bon any per a tu també.
Et felicito perquè, com diuen a l'altiplà, "te ves espléndida" amb l'any nou. Pensa que les teves transfusions d'energa positiva són importants per a molts.

A.,

M'alegro de tenir qui passa per casa meva cada dia!
Tots els comentaris són molt benvinguts. Difereixo però respecte a les comarques. A moltes comarques la gent no està tant capficada, em sembla.

I, Montserrat i A.

He de dir que en tinc molts, de nous i de vells, d'amics, només que ara potser quedem per fer altres coses. No patiu!
Plasmar ls coses en un escrit és indici d'haverles curat.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Juer, el Víctor parecía Jagger con esos morritos. :) ¿Cómo se lo lleva la hermana?

Berenger, ¿tú no te transportas? Yo cuando estoy en España sí. El otro día pasé por delante del Café de la Selva y pensaba en ustedes tertuliando allá. ¡Qué cosas!

Salutacions. :)

Berenguer ha dit...

Pues sí, Pez, con estos morros y ojos (de momento) verdes, apunta a rompecorazones.

La hermana lo lleva muy bien, está muy feliz con su juguete, al que por las mañanas acude a intentar manosear al grito de ¡Tícto, Tícto!

Ah, el Café de la Selva. Con su café perfumado y liviano y sus molletes...Creo que voy a desayunar! :)

Anònim ha dit...

Berenguer,

Gracies per a compartir les teves reflexions sobre la tornada a Bcn, en prenc nota per quan arribi el moment.

Felicitats per en Victor, algun dia m'agradara coneixe'l.

Et passo el nostre Blog (encara que es mes aviat fotografic i fa 1 any que no l'actualitzem!) per si vols fer-nos una visita.

http://meguro05.blogspot.com/

Una abraçada

Oliba

Berenguer ha dit...

Òliba,

El teu blog té unes fotos esplèndides. Respecte a la tornada, has de saber que depèn també molt del caràcter del país on t'has expatriat. Però tornar és difícil, sens dubte.
Escriu-me un mail i explica'm com et va pel Japó!
I el Víctor estaria encantat de conèixer-te, cada cop ho veu tot més clar!