21.6.12

Acaba una etapa, en comença una altra


Escrit amb motiu de la graduació de l'educació infantil i el pas a la primària. 20 de juny 2012.

Estimades directores, mestres, auxiliars, nens, pares, avis i amics,

Hi havia una vegada un pare a qui van proposar de fer un discurs a la graduació de la classe de P5 de la seva filla. El pare, al llarg de la seva vida, havia preparat discursos, per ell i per altres, havia fet presentacions davant de mooolta gent, però ara vet aquí que... dubtava!

Els havia de dir alguna cosa especial als pares? Havia de fer alguna brometa als nens? El que calia, potser, era fer un gran elogi de l’escola? Així va començar fins a tres vegades a escriure tres textos diferents.

Hi pensava, hi tornava a pensar, i seguia sense tenir-ho clar. Qui convenia destacar? La Srta Isabel, o la Sheila, que tant els van tranquil·litzar, quan la seva costella i ell van deixar els nens per primer cop a les seves mans? La Srta Maria i els seus contes? El somriure de l’Elsa? La llum en la mirada de la Srta. Àngels? Aquell posat tant serè de la Srta. Laura?

I de fet, és clar, no seria millor parlar primer de la Srta. Elena, el Lleó de l’Escola, la que endevinava qui era a dos- cents metres de distància? Aquella, la que sabia pel perfil darrere el vidres glaçats de la porta quin pare era, i quin nen venia a buscar?

O potser la Srta. Montserrat, aquella que van descobrir a través del blog de l’escola, i que manava tant, i que els va deixar bocabadats quan els va dir que no tenien cap nena que es digués Indianeta. És a dir: que se sabia els noms de tots els nens de l’escola!

Una cosa tenia clara. Sabia que els havia de dir als nens que la vida volia dir passar etapes, i que aquesta etapa que havien passat era inesborrable. Era molt clar que havien fet molta feina i molts amics durant aquests anys. De fet, aquell pare estava molt orgullós de tots els àlbums, tots els quaderns, tot el que havien fet, des d’aprendre amb la Srta. Isabel que aquell era el color vermell! Vermell! Fins a fer restes amb la Srta. Laura. I aquell pare també estava segur que junts continuarien tirant endavant i creixent, i aprenent tantes coses encara!

Potser hauria de fer referència, també, als altres pares. Perquè segur que ells també havien patit el primer dia que els van deixar a l’escola. Segur que riurien com ell, recordant el primer dia de “Fora bolquers!”, corrent cap a l’escola amb el cotxet, i pregant que, si-us-plau, si-us-plau, els nens no es fessin pipí pel camí! I aquelles cares de no dormir dels primers anys, ai ai ai! El que segur que els passava, també, com a ell, és que ara, quan els seus nens llegien espontàniament un cartell, un conte, se’ls escapava una llàgrima d’orgull i d’emoció.

Al final, com que això de fer un discurs era molt complicat, va pensar que li demanaria a la heroica mare d’uns bessons que digués uns versos que ella havia escrit. Però la mare no va voler, perquè li feia vergonya, així que li va demanar al pare, que va dir que sí. I això ho expliquem perquè després no se’ns acusi a aquests dos pares de no sé ben bé què...

A LES FADES DEL PARVULARI

Van entrar de petitons
i acaben P5 fets uns lleons.

A l’escola han crescut,
i moltes coses viscut.

De textures a colors,
números, lletres i sabors.

Anglès, sumes i llegir,
això, sí és divertit !!.

La castanyera i el marrameu,
castanyes i moniatos, menjareu.

El tió per Nadal,
una època genial.

D’indis a esquimals,
per carnestoltes, tot s’hi val.

I a les colònies d’estiu,
a veure qui és més viu.

Gràcies, petons i abraçades,
a totes les nostres “bones fades”.

Primària començaran,
però res d’això no oblidaran.

JA SÓN NENS DE PRIMÀRIA !!!

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

Genial, felicitats als pares indians, als indianets, i als mestres i nens de l´Escola del Carme.

(recordo un post antic en què havies de decidir entre una escola petita i un col·legi molt gran...Bona elecció!)

Montserrat ha dit...

Fantàstic discurs, i a més llegit per l'indiano va ser GENIAL.

Montserrat

Berenguer ha dit...

Discreta A., sens dubte, una decisió transcendent i encertada. Estem molt feliços d'aquests gran escola.

Berenguer ha dit...

Montserrat, una celebració molt emotiva i molt ben preparada. Gràcies.