Els dimecres sempre han estat el dia favorit de l'Indiano.
Quan era petit, els dimecres a la tarda, no hi havia classe a l'escola, i l'àvia venia a buscar-lo, a ell i el seu germà. Agafaven el 70, i a l'Indiano li agradava posar els tres duros a dins d'una maquineta que et donava el bitllet. Eren aquells busos arrodonits, color bordeus, que feien tant de fum i de soroll. El conductor, tot sovint, fumava. El Bus baixava per Mandri i després per Mitre, al costat d'unes iuques gegants, que ara han desaparegut, fruit de les obres de reforma que estant fent a l'avinguda.
Avui li han donat la oportunitat de pujar caminant a la feina. Benvingudes siguin: la feina i la oportunitat de caminar.
La vida és plena d'oportunitats. Com que la indianeta està malalta, avui ha estat ell qui ha portat l'Atila a l'escola, jugant a identificar els colors dels cotxes, o en quin moment havien de creuar el carrer (quan el ninot es posa verd, és clar!).
Tot caminant, l'Indiano pensa en el programa-entrevista al Punset d'abans d'ahir, i amb alguns dels missatges que li van quedar: "El món és fantàstic. La gent és fantàstica. I no ho sap." Hi ha vegades que alguns programes de televisió el reconcilien amb el mitjà.
En el camí, avui, malauradament, no hi havia cap avi de la residència a les cadires que miren cap al carrer. A l'Atila li encanta saludar-los efusivament des de l'altre costat del vidre, i l'Indiano sempre pensa que quan els arrenca un somriure, els deu donar una setmana més de vida. Passen doncs de llarg per davant la residència, i a l'ultim tram de carrer canten i ballen un vallenato que li agrada molt, i que és també la cançó "prafurida" de la indianeta. L'Atila Riu com un boig, amb aquell seu riure contagiós.
...
3 comentaris:
Compae, jo hagués dit que això que sona és una cumbia, però tu hi entens més de músiques d´ultramar.
M´agrada aquest dimecres musical, m´agraden els riures desternillants de l´indianet, el somriure dels avis en veure´l(quan el veuen), el pare indiano movent l´esquelet, el programa de l´Om ( què tindrà que ens enganxa a la majoria: la proximitat, la naturalitat?) i m´agrada pensar també que un Divendres Sant d´aquest any potser eren ells dos a qui vaig veure passejant pel Port, el nen amb una bici petita de plàstic i el pare amb uns rínxols platejats ben curiosos.
Si no ho eren és igual, la imatge era tan entranyable com la que descrius avui.
I no em preguntis perquè no et vaig picar l´ullet, vaig pensar que potser eres tu i l´Atila, quan ja havia pujat al cotxe ;-)
Un petó per tots dos.
"El món és fantàstic. La gent és fantàstica. I no ho sap."
Estàvem al sofà estirades i abraçades la meva filla i jo (és una de les felicitats petites més encantadores que tinc) i xerràvem de les nostres coses sense prestar atenció al programa. Poc a poc les paraules de l'Eduard Punset ens van anar enganxant i de sobte vam callar les dues i prestàvem tota la nostra atenció al que deia.
És curiós perquè quan vaig escoltar just aquesta frase li vaig dir a la Marta: has sentit el que ha dit? M'agrada això que ha dit.
La Marta em va dir: quan algú no sap que és fantàstic és perquè ho és de veritat. En el moment que ho sap... deixa de ser-ho.
La vaig tornar a abraçar i vaig pensar: ets absolutament fantàstica! Però no li vaig dir, no fos cas que s'ho creies i trenquessim la màgia.
Discreta A.,
Jo hi entenc poc de músiques llatines en general, he de dir. En canvi de músiques de Mèxic pregunta'm el que vulguis. Sigui el que sigui, aquesta ha estat la nostra particular cançó de l'estiu!
A l'Atila, de moment, no li agraden les bicicletes. Preferiria una bultaco directament, però no pot ser. No crec que fóssim "naltres"...
Montserrat,
El Punset és magnètic, oi? Crec que és un divulgador com n'hi ha pocs. Nosaltres també vam quedar enganxats com babaus al programa.
Publica un comentari a l'entrada