Escamoles

Així com l'expatriat mai no es va animar a gaudir amb veritable plaer dels gusanos de maguey, que li servien fregidets, dins una tortilla de blat de moro amb guacamole, o dels chapulines, llagostes de camp fregides també, de tamanys diversos, habitualment servits com a aperitius saladets, en canvi amb els escamoles, es va tractar d'amor a primera vista.

Els escamoles són, segons el parer de l'Indiano, el menjar prehispànic més deliciós de l'altiplà. Es tracta d'ous d'un tipus de formiga, que a la vista tenen l'aspecte d'un caviar blanc gegant. La manera més deliciosa com es poden menjar són fregits amb mantega, lleugerament perfumats amb epazote, una herba local que a l'expatriat li portava records de sàlvia. Els escamoles només tenen un problema: són cars, el kilo volta els 100 euros, degut a factors com l'escassedat, la forta demanda, la dificultat de trobar-los, i la temporada de recol·lecció, que és molt curta.

Cap al final de la temporada seca, als mesos de març i abril, sobretot a la zona de Hidalgo, al nord-oest de la ciutat de Mèxic, els recol·lectors caven fins a un bon parell de metres per trobar una mena ruscos plens d'aquest deliciós caviar prehispànic.

Servits en platets petits, i en restaurants d'alta cuina, els mexicans prefereixen menjarse'ls en tacos, és a dir enrotllats en tortillas de blat de moro. S'equivoquen. Res com degustar-lo a cullerades, com el bon caviar, per apreciar-ne tot el sabor.

Foto: infojardin.com

Olor de mar

En aquells temps mexicas, l'Expatriat, íntimament, sempre va tenir clar que volia tornar al Born després de rodar el món.

La veritat és que adorava el clima de l'altiplà: sempre fresc als vespres i als matins, amb aquelles ventolades de muntanya que, a l'hivern, netejaven de pol·lució la majestuosa vall; amb aquells cels de llum transparent i cegadora, que de manera excepcional, deixaven veure el "Popo" i l'"Izta", els gegants adormits.

Adorava deixar oberta una bossa de patates, o cacahuets, i que aquests estéssin en perfecte estat dies més tard. Quina diferència amb aquella conya marinera (mai millor dit) de trobar-se'ls remullits a la natal Barcelona. Quin plaer no suar. No suar en tot l'any! Quin plaer que tothom trobés, a 27ºC i 25% d'humitat, que allò era una calor insofrible, i en canvi poder presumir que allò no era res comparat amb l'estiu mediterrani.

Però en algun viatge tocava sortir de l'altiplà per anar a provincias, i aleshores, tot baixant de l'avió, l'olor de mar li entrava pels narius, i li despertava, sistemàticament, una nostàlgia abassegadora. Quan a l'olor s'afegia la vista, i el gust, com passà Puerto Nuevo, o a Veracruz, la tornada a l'altiplà era més i més difícil.

Potser aquesta és la resposta a una pregunta que, en formes diverses, li han fet a l'Indiano darrerament: -Si tant bé estaves a Mèxic, perquè vas tornar?

En resum, la resposta és fàcil (tot i que la seva elaboració no ho ha estat):

Perquè no podia deixar de sentir, com avui al vespre, aquesta olor de mar cansat i meravellosament decadent que és el seu.

Fotos: esmexico.com; Indiano

Calfreds

Un vespre d'aquesta setmana l'Indiano sentia per la ràdio una antologia dels millors moments de Ronaldinho al Barça. La sentia distretament, mentre repassava els fulls de diari que no s'havien deixat llegir durant el dia.

De cop, el relat el va enganxar, i el va retornar a aquells temps on, a l'altiplà, maldava per fer coincidir la senyal de la tele de pagament amb el so de la radio (el Puyal) que escoltava per internet. A Mèxic els partits, per la diferència horària, es veien al migdia. Aquell dia el Licenciado Camps s'havia escapat de la feina, i seguia el devenir del partit dempeus, i apassionadament, tot sol, a casa.

Però tornem al vespre d'aquesta setmana. L'Indiano escolta la ràdio, es posa en situació, s'enganxa al relat de la jugada, i, en el moment de sentir el gol, un calfred de plaer el colpeja violentament a la nuca, va baixant per l'esquena i els braços, i formigueja un bon moment encara abans de desaparèixer. No m'extranya que aquell gol enamorés fins i tot l'home dels líftings i els implants capil·lars, que 4 anys més tard, s'ha endut el jugador del somriure etern. L'Indiano guardarà com un petit tresor el ninotet del Ronaldinho, i de gran li podrà explicar als néts que ell va tenir la sort de veure'l jugar.

Perquè, Teniente Torres?

Sap, Teniente Torres, l'altre dia, llegint una entrevista que li van fer, L'Indiano, provava de saber perquè.

Perquè una adolescent normal, amb 13 anys, decideix ser pilot de combat. Perquè porta el seu desig d'esdevenir la millor en manegar una avió de guerra fins al punt de ser, amb 24 anys, la nº1 de la seva promoció.

¿Quins valors, quin esperit, quina empenta l'han portada a triar aquest camí professional i vital?

Probablement tant se val: ja tenim el titular de premsa i la postal completa:

1-Una Ministra de Defensa, mare d'un nen de sis setmanes, dóna per acabada la seva baixa maternal 10 setmanes abans d'allò a què la migrada legislació espanyola li dóna dret.

2-Una noia jove, sense antecedents militars a la família, decideix dedicar la seva vida a pilotar sofisticades i caríssimes màquines voladores de matar.

Potser l'Indiano es fica on no li toca, o és un il·lús, o un carca, però, amb tota la humilitat, ell té una altra idea del que és el progrés social de les dones.

Per cert, Teniente Torres, no pateixi. Si el que vol és servir a la pàtria matant, té molts números per aconseguir-ho al llarg de la seva carrera. Ho podrà fer des dels cels, netament, i amb precisió, en el marc d'asèptiques accions humanitàries contra règims hostils.

Potser així podrà evitar caure en la reflexió que el capità John H. Miller (Tom Hanks), fa en un moment de la pel·lícula "Salvar el soldat Ryan":

Jo l'únic que sé és que cada vegada que mato em sento més lluny de casa.

Pel que fa a l'Indiano, es quedarà amb una de les seves cites de capçalera, extreta d'una altra pel·licula, "Senders de Glòria":

El patriotisme és l'ultim refugi dels covards.

Foto: elpais.com

P.s. Post dedicat a Luis Ruiz Aja, i al seu tiet, Eliseo Aja Fernández.

Felicitats petites

Despertar-se abans d'hora, i tenir temps de preparar els cereals de la Indianeta sense pressa.

Sentir-la que es desperta i obrir-li una mica més la persiana perquè entri la llum.

Buscar-li la mirada, somriure-li, i fer-li ring-ring al melic mentre s'estira.

Veure com somriu darrere el seu xumet verd.

Abraçar-la tot traient-la del llit, i que et doni el xumet quan li reclames.

Que corri soleta cap a l'orinal a fer un gran pipí.

Que, havent-se menjat els cereals, corri a despertar la mama i l'indianet.

Posar-te el traje, la corbata, i les sabates de quan et vas casar, i comprovar que totes tres coses fan un goig considerable, i et caben.

Caminar ràpidament amb el dia fresc i no excessivament humit, mentre la Indianeta va assenyalant les botigues que li agraden, i parlant amb el Luis, un dels seus peluixos favorits.

Fer una broma amb la Senyoreta Elena a propòsit de la camiseta que li has posat a la Indianeta.

Caminar cap al bus fent bullir idees per encarar el dia.

Pie de la Cuesta, un tastet de Pacífic

A deu minuts d'Acapulco, el "Lloret" de la costa pacífica mexicana, hi ha un braç de terra amb una llacuna al darrera, encarat i obert a l'onatge del Pacífic. Aquí, amic meu, només has de tenir cura de no deixarte atrapar per les onades, sempre excessives, i el sol ardent.

Heu fugit del bronzit turístic i els grans hotels a l'americana, heu trobat aquest lloc senzill i encantador, amb habitacions sense aigua calenta (no cal, tot l'any surt tèbia), ni aires condicionats que et facin malbé la gola (no calen, un magnífic ventilador de sostre fa el fet).

Has deixat que els altres expatriats s'aventuressin a la llacuna per fer esquí acuàtic: res com un matí començat amb suc de pinya i menta, uns chilaquiles, el soroll, fort i suau alhora, de les onades, i la companyia de la N.

Res com, havent esmorzat, trobar el refugi d'una hamaca, a l'ombra d'una palapa, amb un llibre a les mans prou dens com perquè t'obligui a fer pauses i escoltar el mar atentament.

El sol crema, i és moment de remullar-se el cos a la alberca, i apagar la sed, i obrir la gana amb un daiquiri, o una pacífico.

Després de dinar, el relaxament és tal, que la migdiada s'allarga el temps suficient per sortir a veure com el sol del tròpic, poc més tard de les sis, cau entre les aigües del Pacífic.

Pie de la Cuesta: un indret que ha trascendit el record per convertir-se en mite de l'Indiano.


Fotos: vayma.com.mx; sociafundadora.blogspot.com; Katharine a travelblog.org; dkimages.com; Kathleen Crislip a studenttravel.about.com