Els himnes diuen molt dels seus països.
Hi ha himnes, pobrets, que no tenen lletra i no es poden, ai las, cantar, com l'apañó.
D'altres sí que en tenen, de lletra, però ningú no se la sap, o tant sols se sap la primera estrofa, o les dues primeres frases, i la tornada. Aquí els exemples són nombrosos, però caldria destacar, l'himne mexicà, que va compondre Jaume Nunó i Roca, personatge català de curiosa biografia.
També hi ha aquells himnes oficials que tenen un himne oficiós que és molt més popular i els fa ombra, com el basc.
Hi ha himnes curts, sobris i contundents, com l'anglès.
Alguns que tots els nacionals se saben, i canten amb un orgull envejable, com l'americà.
I, finalment, hi ha l'HIMNE amb majúscules:
Sempre li han agradat els himnes, a l'Indiano. Fins i tot els lletjos, és a dir aquells de melodia dubtosa o lletra ridícula. A voltes, en moments d'esgotament físic o mental, l'han animat a tirar endavant. Un mes de juliol, per exemple, va embarcar-se imprudentment en una travessa de tres dies de caminada pels Pirineus. El tercer dia, ja de baixada cap a Queralbs, les cames van dir prou. Els genolls estaven carregadíssims. Quedava tot just una baixadeta de 20 minuts per arribar. L'Indiano la va fer cantant tots els himnes, cançons i marxes que recordava. Aquell dia va entendre el sentit de les marxes militars.
En una altra ocasió, a la ciutat de Panamà, de matinada, amb els ulls vermells de son, reclòs en una diminuta habitació d'hotel, absolutament bloquejat davant d'un informe que s'havia d'entregar al cap de poques hores, va decidir sortir al passadís, que donava al jardí. Sense pensar gaire què feia, el va recórrer amunt i avall cantant l'himne de la Legió ("...Soy un hombre a quien la suerte hirió con zarpa de fiera. Soy un novio de la muerte que va a unirse en lazo fuerte con tal leal compañera!..."). Cantava baixet, això sí, per no despertar el personal, enmig de la nit humida i calurosa. Va tornar a l'habitació, es va dutxar, i, amb una energia suicida, va acabar l'informe de marras.
P.S. Felicitats Montserrats!
Hi ha himnes, pobrets, que no tenen lletra i no es poden, ai las, cantar, com l'apañó.
D'altres sí que en tenen, de lletra, però ningú no se la sap, o tant sols se sap la primera estrofa, o les dues primeres frases, i la tornada. Aquí els exemples són nombrosos, però caldria destacar, l'himne mexicà, que va compondre Jaume Nunó i Roca, personatge català de curiosa biografia.
També hi ha aquells himnes oficials que tenen un himne oficiós que és molt més popular i els fa ombra, com el basc.
Hi ha himnes curts, sobris i contundents, com l'anglès.
Alguns que tots els nacionals se saben, i canten amb un orgull envejable, com l'americà.
I, finalment, hi ha l'HIMNE amb majúscules:
Sempre li han agradat els himnes, a l'Indiano. Fins i tot els lletjos, és a dir aquells de melodia dubtosa o lletra ridícula. A voltes, en moments d'esgotament físic o mental, l'han animat a tirar endavant. Un mes de juliol, per exemple, va embarcar-se imprudentment en una travessa de tres dies de caminada pels Pirineus. El tercer dia, ja de baixada cap a Queralbs, les cames van dir prou. Els genolls estaven carregadíssims. Quedava tot just una baixadeta de 20 minuts per arribar. L'Indiano la va fer cantant tots els himnes, cançons i marxes que recordava. Aquell dia va entendre el sentit de les marxes militars.
En una altra ocasió, a la ciutat de Panamà, de matinada, amb els ulls vermells de son, reclòs en una diminuta habitació d'hotel, absolutament bloquejat davant d'un informe que s'havia d'entregar al cap de poques hores, va decidir sortir al passadís, que donava al jardí. Sense pensar gaire què feia, el va recórrer amunt i avall cantant l'himne de la Legió ("...Soy un hombre a quien la suerte hirió con zarpa de fiera. Soy un novio de la muerte que va a unirse en lazo fuerte con tal leal compañera!..."). Cantava baixet, això sí, per no despertar el personal, enmig de la nit humida i calurosa. Va tornar a l'habitació, es va dutxar, i, amb una energia suicida, va acabar l'informe de marras.
P.S. Felicitats Montserrats!
6 comentaris:
jajaja t'imagino cantant himnes... jajaja no no la veritat és que no t'imagino massa.
Jo el que volia era comentar que per mi és més himne el Cant de la Senyera que els Segadors.
El Cant de la Senyera et posa els pels de punta, i t'emociona... amb l'altre cal fer més esforç per emocionar-se.
No entro en la polémica de que l'himne conmemora una guerra perduda, parlo de la lletra, de la música i de la força.
Montserrat,
Doncs t'asseguro que l'Indiano canta himnes, tot i que consti que va ser objector de consciència, i va fer la PSS amb nens de P3 i P4, per cert!
Què tindran els himnes que impulsen a posar-se firmes, perdre la mirada i cantar, tot i no saber-ne, a tota veu??? Tot i no ser futbolera, l'únic himne que em meravella és We are the champions, Queen for ever!!
Delfica,
Benvinguda al blog de l'Indiano! És exactament aquesta mística dels himnes, i del que transmeten, el que els fa interessants. A més, n'hi ha alguns que neixen sense voluntat de ser-ho (com el que esmentes), i de qualitat musical notable.
Ara, l'important és que cadascú trobi els seus.
Fa estona que em passejo per aquest magnífic bloc que he descobert avui per casualitat (com es van descobrint tots els blocs), i si bé he estat a punt de deixar-te un comentari de felicitació a la darrera entrada, també pensava que res tenia a veure la meva felicitació amb el text de l’entrada. He llegit, però el text d’aquesta, i al veure el comentari de la bona amiga Delfica, he pensat: “Aquí deixaràs la felicitació, i amb música de Haendel de fons”. L’enhorabona, Indiano, per aquest magnífic bloc que procuraré seguir sempre que pugui.
Enric,
Benvingut al Blog de l'Indiano! I gràcies per les felicitacions. La millor felicitació són els elogis i les visites com les teves.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada