Les regnes del destí

Y sin embargo, Barcelona se mueve

2012-02-10T23:47:00.002+01:00

Y sin embargo, Barcelona se mueve

Llegó por fin, a la ciudad de los prodigios, la Barcelona pintada por Eduardo Mendoza, un crudo invierno. El termómetro amanece sin grados positivos y la ciudad se despereza y se mueve. Desde hace ya meses, años, desde que quebró el sueño del crecimiento sin fin, en aquel ya lejano final de 2007, el termómetro del miedo ha ido subiendo.

Es el miedo palpable en las esquinas de la frustración del amigo o el conocido que hace ya un año que está sin empleo, y lo peor es que no encuentra trabajo. Es ese cartel de “Se alquila”, o “Se vende” que amarillea en los balcones, o en los escaparates de los locales sin actividad, desde que cerró su último inquilino. Es esa respuesta tímida del “vamos tirando, que no es poco”, o bien aquello de “la cosa está muy mal” a la pregunta del “cómo estamos”. Es, en definitiva, la sorpresa de una generación -la que balbuceaba cuando Franco murió, la que hizo de joven entusiasta voluntario en los Juegos Olímpicos del 92- que no había vivido directamente ninguna crisis económica profunda, que se asomó al tardío estado de bienestar español, y que descubre que el ahorro de su vida, su departamento, vale hoy un 40% menos de lo que pagó.

No hay ahorro más crucial que el de hipotecarse para comprar su propia vivienda: así reza la cultura del ahorro en esta Madre Patria. El que paga un alquiler en vez de hipoteca es considerado poco menos que un insensato. Así lo han apoyado durante décadas las políticas fiscales de los gobiernos de izquierda y derecha, el último, el de Rajoy.

Pinchada la burbuja inmobiliaria, y con tasas de desempleo que superan el 20% en general, y el 40% entre los jóvenes, hace unos meses, la versión local del movimiento de protesta 15-M se adueñó de la simbólica Plaza de Cataluña, y la ocupó por algunas semanas. La ciudad los contempló en su gran mayoría como extraños, y aparecieron más elogiosamente en las notas de prensa internacionales que en las conversaciones de café locales. A las pocas semanas el movimiento de protesta se condenó al intentar impedir que se reuniera el parlamento. En las formas de vida catalana se toleran mal las expresiones poco contenidas.

Y sin embargo, se mueve, sí, a pesar de los negros augurios que propagan los cenizos, del manto de miedo y de los complejos de inferioridad ante los vecinos del norte, la ciudad se mueve. Barcelona se levanta al conocido son de las palabras de Guardiola, su hijo pródigo: “Si nos levantamos pronto, pero bien pronto, sin reproches, sin excusas, y nos ponemos a chambear, somos un país imparable, creedme”.

Original publicat al diari mexicà 24 horas

Deu ser la manca de pluja...

2012-02-02T11:45:00.007+01:00

Deu ser la manca de pluja el que ha mantingut el blog sec durant tantes setmanes. Mai no acabo de saber si és bo o és dolent que tingui inspiració i ganes suficients que em facin omplir aquest racó. Si sé que la sequera m'entristeix, i la pluja em fa estar més viu i despert. En un país com aquest tant sec, me'n faig creus que la gent es queixi quan plou. Jo m'estimo la pluja en tota forma.

La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.

També hi ha la pluja tropical de l'altiplà, puntual i previsible, quan les tardes es cobreixen, i el cel descarrega aigua sense descans, arrossegant malsons i brutícia, i deixant el monstre net i resplendent.

Foto: Rafael Blanke

Foto: viajescondestino.com

L'encarregat de planta

2011-11-18T12:33:00.003+01:00

Algú m'ha dit aquesta setmana que la sensació és que, més que president de govern, aquest diumenge triarem l'encarregat de planta.

Trobo que hi ha una part de veritat, i que l'acudit té un regust amarg.

I per una vegada estic d'acord amb la guineu lleonesa, en Zapatero: si li hem transferit poder a la Unió Europea, aquesta ha d'actuar. Potser sóc un il·lús, però crec que estem en un vaixell ben particular, anomenat Europa, i ens convé navegar-hi, i fer-lo més capaç d'aguantar les tempestes. Més Europa, per tant, és la meva opinió particular.

També estic d'acord amb el que va dir en Gregorio Peces Barba fa algunes setmanes, i de fet li agraeixo que parlés amb la franquesa amb què ho va fer.

Jo, com ell, també cavil·lo recurrentment sobre què hagués passat si el Tractat dels Pirineus hagués anat diferent, o més tard, si el Timbaler del Bruc, en comptes del tambor, s'hagués tocat allò que no sona. Però això és útil en el plànol intel·lectual, i no el pràctic.

Jo, com ell, també dubto que la Unió Europea, i concretament els meus admirats veïns del nord -sóc francòfil, sempre ho seré, i no hi puc fer res- ens ho poséssin fàcil per ser independents.

Jo, com ell, també crec que és un guany per ambdues parts que no ens hagin de bombardejar per mantenir-nos dins la cleda.

Jo, com ell, també crec que existeix una primera persona del plural española, aquest "nos hubiéramos quedado", que no ens inclou.

Cinc anys de blog: antologia

2011-10-20T14:15:00.004+02:00

Fa cinc anys, a l'octubre de 2006, necessitava escriure i abocar totes les experiències viscudes en els anys viscuts a ultramar, i vaig crear aquest racó.

Aquest meu racó m'agrada pèrquè és meu, perquè hi he conegut gent, perquè escriure és terapèutic -tu psicólogo es tu pluma-, li van dir un dia a un meu col·lega, i a mi la dita també m'escau-. M'agrada perquè parlo del que vull parlar, i la censura me l'imposo jo.

I em sorprèn que faci cinc anys ja que hi vaig escrivint alguna cosa. Aquesta és la meva particular antologia:

Qui vulgui llegir sobre un expatriat fent de consultor a Mèxic a inicis dels 2000, pot atansar-se a Blaus, vull blaus!!!, o a Tijuana, o també descobrir perquè a Mèxic no s'asseguren cotxes amb cops.

Hi haurà qui vulgui fer un tastet de Mèxic. Li recomanaria Michoacán, o un bon matí, amb bon esmorzar, a San Ángel.

En aquest blog es parla poc de política, però m'ha agradat recuperar una entrada escrita fa quatre anys sobre el també aleshores candidat del PP a les eleccions, Rajoy. Passen ràpid, 4 anys en política, i el candidat que semblava acabat, sembla que ara, a la tercera, vencerà...

Si hagués de triar algun dels escrits amb vocació literària seria un dels tres contes petits contes suïcides: Roma bé val una missa.

Per acabar, en aquest temps, he escrit molt del churumbeles. M'agraden particularment les cròniques de dies de "Rodríguez invers", com ara aquesta, o aquesta altra

En tot cas, gràcies a tots els lectors fidels, infidels, ocasionals, i interessats.

Un camió com aquest

2011-10-06T15:45:00.003+02:00

-Pápa, Pápa,...
-Pare, digue'm Pareee
-Pare, mira!

Ens aturem davant el camió que recull el paper. Treu els seus braços articulats i eleva el contenidor. En volca el contingut, que cau amb soroll de pes mort, contundent, dins el volquet.

L'Attila se'l mira amb ulls d'admiració.

-Páp...
-Diguem Pareee
-Páp...Pare, comprarem un camió i el tindrem per jugar! Afirma convençut.
-Vols dir? I on el guardarem? Al garatge no hi cap!
-El podem guardar a fora, perquè, perquè...És molt munnic!
-No sé si els Reis ens el portaran, si li demanem. És molt gros! No prefereixes una bicicleta?
-No. Vull un camió com aquest!

Ric...

Em mira divertit, i em diu, com fa un temps: És que sóc molt graciós!

Mi nenita

2011-10-03T16:27:00.005+02:00

Dia de tardor.

Agafo un taxi, perquè faig tard, i les estacions de bicing del voltant estan buides.

El taxista resulta xerraire i jo estic d'humor per a seguir-lo. Em cauen bé els uruguaians -el taxista ho és-, sempre hi he trobat alguna reminiscència amb situacions més properes: país petit al costat de país gran, que les circumstàncies de la història van fer independent, de la mateixa manera que podrien haver-lo fet una província nord-oriental del gran país. País petit amb una bandera que s'assembla a la de l'amenaçador país gran veí. Herois nacionals de ressonàncies evocadorament catalanes: Artigas, Batlle.

Parlem de l'Uruguai, doncs, de la meva simpatia pel seu país, d'un compatriota seu que va ser un bon amic meu en els 90 -què se'n deu haver fet?-. Parlem de com la seva feina de transportista, i després de conductor d'autobusos a l'Uruguai, va minvar fins a empènyer-lo a emigrar, amb els seus 45 anys, a Barcelona, el 2002.

Parlem de com, arribant a la ciutat dels prodigis, es va convertir en peó de la construcció, i després en encofrador, i dels diners que va arribar a fer en aquella època de vaques grasses. De com fa tres anys el manà va deixar de rajar, i es va reconvertir en taxista, perquè era ràpid i barat, i en canvi fer-se conductor d'autobusos era onerós i llarg.

Arribem a la família, i m'explica que el seu nano de 20 anys se n'està sortint prou bé en el negoci de les assegurances. M'explica també com han travessat aquestes etapes amb la seva dona. Però quan li cau la baba, és quan em parla de su "nenita" de 2 anys i mig. Somriu amb la meva cara de sorpresa, a la que deu estar ja acostumat.

-Caray -li dic- esto es lo que en catalán llamamos una "tardaneta"

-Pues sí, respon, ya vé, mi mujer no podía ya tener niños, y fuimos allá en Valle Hebrón, y lo arreglaron...

Callo i somric. Mentre miro com s'esllangueix la tarda càlida, no puc evitar pensar els diners que deu haver costat a la sanitat pública fer-lo pare de nou amb més de 50 anys.

It's hard to be a woman. I altres...

2011-09-20T12:17:00.003+02:00

El meu progenitor és aficionat a col·leccionar un munt de coses, entre les quals hi ha petites plaques (que s'enganxen, o s'imanten a la nevera) amb dites, o frases fetes.

Aquesta és una de les meves favorites:

"IT'S HARD TO BE WOMAN...

You must think like a man
Act like a lady
Look like a young girl
And work like a horse"

També hi ha les que es collen a la coberta de la barca, i que en aquest cas són de metall, entre les quals destacaria:

"Nobody is perfect except the captain"

"Marriages performed by the captain are only valid for the duration of the voyage"

"When in danger or in doubt, scream, shout, and run in circles"

Continuarà...

Zhizn i subdá

2011-09-12T15:25:00.005+02:00

Mai no hagués pensat que un llibre de més de 1.000 pàgines, i a sobre regal de la sogra, s'em fés curt. Ha entrat a la zona noble de llibres més estimats amb tots els honors.

És una obra monumental i superba, que defensa la llibertat a cada paraula. Un descripció sense embuts del nazisme, i sobretot, de l'estalinisme: les dues cares de la mateixa moneda totalitària. I tot això, en forma d'una apassionant novel·la coral.

Grossman, que morí l'any 64, no la va veure mai publicada. Ara es deu mirar el seu èxit amb un somriure trist i orgullós.

"Li demano que torni la llibertat al meu llibre, demano que el meu llibre es discuteixi amb editors, no amb els agents de la KGB. Quin sentit té que jo sigui físicament lliure quan el llibre al qual he dedicat la meva vida és arrestat?... No hi renuncio... Demano llibertat pel meu llibre."

Carta de Vasili Grossman a Nikita Khrusxov

Vida y Destino
Vasili Grossman
Galaxia Gutemberg, 2009

L'estiu dels "perquè" i els "qui"

2011-08-26T10:45:00.003+02:00

Perquè ha estat la paraula més escoltada i repetida aquest estiu.

Els perquès de la Indianeta han estat més elaborats, començant sempre per "Escolta, et vull dir una cosa..." i incorporant-hi sovint llargues frases subordinades. Això té un gran risc, i és que l'Atila l'interrompi, provocant la irritació de la Indianeta. Però quan ha pogut acabar la pregunta, sempre ha estat un plaer contestar-li. També ha estat un gaudi immens contestar els "què" i els "qui", tot i que sovint han estat més complicats d resoldre. Una selecció:

-Per què hi han estrelles?
-Qui és Déu?
-Qui és Jesús?
-Per què hi ha qui hi creu i qui no hi creu?
-Qui va fer les plantes?
-Qui va fer específicament aquesta planta al costat de la piscina?

Els perquès de l'Atila han estat, lògicament, menys elaborats, més persistents, i igualment meravellosos:

-Per què no puc tirar pedres?
-Per què no puc jugar amb aquest pal?
-Per què anem aquí? Perquè no anem allà?
-Per què no puc tocar la cadena de la bici del Pare?
-Per què s'ha enfadat tant quan li he fet saltar la cadena de la bici i, espantat dels crits que em feia, amb les mans plenes de greix, me n'he anat a empastifar el sofà?

I centenars d'altres perquès deliciosos de respondre. Cada cop m'agraden més els perquès, i enyoro per anticipat els dies en què minvaran.

Rules, un placer clásico

2011-08-22T11:47:00.004+02:00

Quan a finals de maig varem organitzar amb una colla d'amics l'anada a Londres per veure la final de Wembley contra el Man. United, semblava obligat preguntar a una autèntica mestra de la matèria, la Cris, referències de bons llocs per anar a gaudir de la gastronomia britànica -sí, hi ha gastronomia britànica, i por ser excel·lent!-. Val a dir que la colla d'amics és del morro fi, i que les recomanacions havien de ser de categoria.

La Cris no només em va passar un llistat impressionant de llocs per triar, sino que em va oferir fer una crònica de la visita al local triat per ser publicada al seu meravellós i hipervisitat blog culinari, The Crazy Tea Party.

Aquí la teniu: Rules, un placer clásico

Foto: Berenguer Camps

"El meu home no fa res..."

2011-07-21T15:37:00.003+02:00

La Indianeta i l'Atila estrenen una preciosa caseta de fusta que els ha regalat l'àvia, amb tot el que s'espera d'una caseta: estança polivalent de 2x2m, porxo, finestra, cuineta, taula, cadiretes, plats, joguines, i plantetes al porxo, és clar..

La Indianeta es posa a netejar-la afanyadament, amb el drap de la pols, l'Àvia li diu:

-Indianeta, escolta, com va la neteja?

-Molt bé, molt bé, perquè mira, et vull dir una cosa, el meu home ho embruta tot, i no fa res de res..."

I mentre sospira i s'eixuga el front amb una mà, amb l'altra mà estesa assenyala l'Atila, que trasteja amb alguna joguina.

Vinyes, vi, Avi, vida

2011-07-08T10:36:00.004+02:00

L'Eduard Segarra em porta alegria en un divendres especial: cada 8 de juliol em recordo del meu avi, i espero que així ho pugui fer fins que jo mateix acluqui els ulls. Cada passa que dóno porta la referència del seu exemple.

A ell no li agradava el mar, i patia quan venia per aquests verals, perquè els seus boscos quedaven orfes. Però li agradava beure algun got de vi dinant i sopant. I aquest és el meu petit record i felicitat d'avui: les vinyes de Banyuls, el poema de Sagarra, la música i la veu d'en Llach.

Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

--------------------------------------------------------------------------------

Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.

Foto: joewillis.co.uk

Taxis i pluja

2011-07-05T00:17:00.004+02:00

Un migdia de tardor, any 2002, Mèxic DF.,

Hem anat a dinar amb uns clients en un restaurant discret, a dos carrers de la seva oficina. El ritual és el tradicional:

1-Es dina tard -és curiós com a Mèxic imperen en aquest sentit els costums de la Madre Patria, quan en canvi a molts altres països de l'Amèrica Llatina es fan horaris més "europeus".

2-Es pren tequila d'aperitiu, i a pal sec, o amb sangrita (des de que vaig tornar no el provo mai sol).

3-El dinar s'allargaaa. Es combinen les ganes de fer coses del client amb el seu realisme màgic. Probablement, una de les coses més difícils de Mèxic és fer-los entendre que abans d'anar amb coet supersònic, els convé passar per alguna etapa intermitja, com l'utilitari. Allò tant sabut de "lo mejor es enemigo de lo bueno".

No sabem gaire si hem aconseguit res, però en tot cas són vora les cinc, i és hora de tornar a la oficina, on ens espera una presentació. Mentre acabàvem de dinar, a les quatre tocades, el cel s'ha obert i plou a bots i barrals, en una tempesta tropical molt pròpia de l'època de l'any.

-Vamos a pedir un taxi, ens diuen.

-¿Un taxi? Pero si la oficina está aquí al lado...

-¿No ven como llueve? Quedarán empapados.

Yo voy caminando, dic, agosarat.

Mai no vaig pensar que en un recorregut de 200 metres pogués quedar xop. Si no m'arriben a deixar una camisa, no puc fer la presentació, que vaig acabar fent sota la mirada burleta del gat vell que dirigia el projecte.

Ahir, la pluja que em va enganxar al migdia amb la bici va ser la meva particular magdalena de Proust, d'aquells temps mexicans que envelleixen.

Qui ha estat l'Antonieta?

2011-06-20T18:29:00.006+02:00

Qui ha estat l'Antonieta?

L'Antonieta ha estat una bona filla, orfe molt jove de pare, i poc després de mare, que va ajudar a pujar casa seva, junt amb els seus germans.

L'Antonieta ha estat una bona germana, convivint amb la seva germana Lola, compartint-ho tot. Detalls que per sempre ens quedaran en el record: quan agafaven cadascuna una taronja, o una poma, la partien i se n'intercanviaven una meitat: no fos cas que una fos més dolça que l'altra. Ha estat una dona amb molta mesura, prudent, i patidora pel benestar dels seus, fent-se càrrec de quatre generacions de nebots, i de més encara si la salut li ho hagués permès.

Ha estat una bona veïna del poble, i una bona infermera, de l'estil d'abans: carrer amunt, carrer avall, de bon matí, amb fred o amb calor, amb la seva bateria d'agulles, arsenal d'alcohol i cotó fluix, coneixent tothom, sino per la cara, per alguna altra part del cos.

Sempre mesurada, força geniuda -el geni de la gent de Can Perera era conegut, a Aiguafreda-, però sempre disposada a riure, i amb un fi sentit de l'humor:

-Tieta, quants anys tens?
-Ai noi, com que no són diners, no els compto...

-Tieta, i que n'ets de petita!
-L'alçada es mesura d'aquí a aquí (posant-se dos dits al front)

En una vida mesurada, l'Antonieta es permetia tres excessos:

La seva passió pels nens, que eren els dels altres.

El delit per les coses dolces.

I El Barça! Al camp, quan el rival s'acostava a l'àrea i xutava, feia uns crits d'esglai que esfereïen, si no els coneixies. El meu germà i els meus cosins recordem també perfectament com, ben petitets, els dies que jugàvem contra el Madrid ens portava al camp equipats amb banderoles i uns xiulets ben llampants de color groc, i ens animava a fer tant de soroll com poguéssim. Aquest matí mateix, sortint del funeral, una veïna enriolada la recordava una nit gèlida d'hivern caminant reconcentrada pel carrer del Pont. De neguit no podia veure el partit per televisió i anava resant el Rosari perquè guanyéssin...

A l'Antonieta, des que es va anar apagant, i es va anar perdent, fa anys que la trobem a faltar, però estem agraïts a tota la gent que l'ha cuidada, a Can Caló, i cuidarem el seu record transmetent-lo als nostres.

Aiguafreda, Vallès Oriental, 20 de juny de 2011

P.S. A la foto, l'Antonieta a l'esquerra, la seva germana Maria a la dreta.

Foto: cancalo.blogspot.com

Graupera, de nou

2011-06-16T17:51:00.003+02:00

Graupera, Jordi, de nou, té la qualitat per expressar un cert pensament de manera directa i clara. Publica "Avergonyiu-vos" el 21 de maig, dies abans de la vergonyant jornada d'ahir. Faig extracte d'algun fragment de l'article i us convido a reflexionar-hi:

"Que la democràcia espanyola és molt ronyosa ho sap tothom. No ser el franquisme és la seva principal virtut (...)

Per tant, sí, hi ha un munt de raons per estar indignat, i les acampades doncs mira, ja era hora, i són una pregunta gegant per a tots. Però per les mateixes raons hi ha motius per avergonyir-se (...)

Quantes vegades vas negociar l’atur quan no et tocava per marxar d’una feina, i viure dels demés? Quantes vegades vas acceptar pagar en negre? (...) Confiaves que el totxo sempre pujaria i podries vendre’t la casa nova i hipotecada i guanyar-hi calers, petit especulador? Vas fer vaga per defensar els contractes més cars d’Europa? Vas apuntar-te als pisos de protecció oficial mentre vivies dels pares?
(...) Després de les acampades, una llarga i purificadora dutxa. Fora ronya."

Ah, i per acabar, us passo el video d'una entrevista que li van fer el 2007.

"Quid pro Quo", o "Do ut des"?

2011-06-08T10:51:00.005+02:00

Els latinajos que vaig aprendre per via paterna sempre m'han interessat i encuriosit. Igual que hi ha gent que quan es jubila es dedica a pintar, jo quan em jubili (tal i com van les coses, buff, probablement als 70) vull fer un curs de Dret Romà, fantàstica i apassionant matèria -ho dic sense ironia-.

L'altre dia amb el meu progenitor discutíem sobre les subtils diferències entre "Quid pro quo" i "Do ut des".

I la conclusió a la que varem arribar és que, igual que el llatí va derivar en les diferents llengües romàniques, una mateixa expressió del Dret Romà s'utilitza amb sentits diferents als països llatins i als anglosaxons.

El terme "quid pro quo", en els països llatins, és usat com a malentès, o, "donar gat per llebre", i en canvi, en els països anglosaxons, es fa servir en el sentit que fem servir nosaltres el "do ut des": jo et dono segons tu em donis.

Mireu la referència que se'n fa a la wikipèdia en castellà,
i a la wikipèdia en anglès.

La discussió amb el meu estimat progenitor arrenca del record de "El silenci dels anyells" -qu ha fet 20 (!) anys- en què l'Hannibal Lecter s'ofereix a col·laborar amb la Clarice Starling, a canvi de informació sobre la seva vida privada. "Quid pro quo", va repetint el caníbal, en l'ús anglosaxó de l'expressió.

Preguntes:

Si l'Hannibal Lecter fos català, diria "Do ut des"? O la versió doblada hauria de dir "Do ut Des"?

Potser descobrirem algun lector del blog apassionat del Dret Romà, a qui convido a que hi digui la seva!

Sempre he anat amb Grècia

2011-06-06T18:45:00.002+02:00

És sabut que els del Rea..., els filòsofs alemanys, vull dir, tenen mal perdre. Sobretot el Karl Marx. Fora de joc? Bestieses!

Monty Python - International Philosophy per Dwiggy

Grans grans grans Monty Python. Sempre em feu passar grans estones. Gràcies!

Soroll de vaca

2011-05-24T11:49:00.003+02:00

3:40h

-Mamà! Mamà!Mamà!

Estranyament, l'Indiano no es desperta. La N. es lleva i va cap al llit de la Indianeta.

-Hola amor, què passa?

-Aquest soroll de vaca em fa por...

-Quin soroll?

De lluny se senten els plàcids roncs de l'Indiano.

Saps, Enric

2011-05-20T11:38:00.005+02:00

Saps, Enric, es diu, i crec que és veritat, que per a tot hi ha una primera vegada, i que, sovint, aquest primera vegada no s'oblida mai.

Jo mai no oblidaré que tu, només set anys més gran que jo, em vas donar la primera oportunitat de fer la feina que m'agradava. Tenies poc més de trenta anys i havies muntat una empresa, que encara avui perdura, sòlida. Per mi havien de ser tres setmanes, i van ser finalment sis mesos inoblidables, amb aquells equips de gent fantàstica que sabies -i sempre has sabut- reunir al DEP.

Em vares donar l'oportunitat de barallar-me incansablement amb l'SPSS fins a ensinistrar-lo. De passar incontables hores ajustant gràfics, redactant informes. D'aprendre que els quadres havien de ser amb un cert gruix de línia, que el que li interessava al client eren les dades clares. Al cap de sis mesos va aparèixer la oportunitat de fer-te el salt -laboral i consentit-. Durant anys, varem mantenir algun flirteig que no va acabar de fructificar. No sé què hagués succeït si haguéssim tornat, i ara ja no ho sabré. Però si sé que marxar amb 45 anys no et tocava. I sé també que avui estic al costat dels teus, que són també els meus, amb la força d'una estima pregona.

Seriós quan calia, sempre sabies posar cara de poker. Però jo preferia el teu somriure franc. El que recordaré sempre.

Foto: avui.cat

Ho confesso: m'agraden els lip dubs

2011-05-15T10:31:00.007+02:00

Algú em dirà que són ridiculs, i potser tindrà raó. Algú em dirà que són una americanada, i potser també tindrà raó. M'és igual. M'agraden els -bons- lip dubs.

Trobo que a aquest país li falta, a més d'autoestima, donar-se la oportunitat, quan cal, de ser desenfadat, poc trascendent.

Ens sobren esgarriacries (cenizos: trobo que l'idioma castellà l'encerta més, en aquest cas, per descriure aquests personatges), i ens falten il·lusionistes.
Ens sobra ironia, i ens falta innocència.
Ens sobra Espriu, i ens falta Dalí.
Ens sobra Bach, i ens falta Mozart.
Fins i tot, al nostre particular Eclesiastès, ens sobra "temps de lamentar-se", i ens falta "temps de ballar".

Anem, en definitiva, més que sobrats de seny, i ben faltats de rauxa. Per això Guardiola i el Barça, ara mateix són tant importants: són un element clau per passar del clàssic "avui patirem" al novedós "avui guanyarem". Per això crec que a aquest país uns quants Laporta més li anirien molt bé per sacsejar-lo.

Però torno al Lip Dub. I us presento el de la meva escola. I si resulta que a la meva seriosa, metòdica i respectada escola també en fan, tothom n'ha de poder fer. Divertiu-vos.

LIP DUB LFB from socialvideo on Vimeo.

Cridar fluixet

2011-05-12T12:30:00.000+02:00

04:30h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

-Ja vinc! No cridis.

M'acosto mig sonàmbul a l'habitació dels churumbeles, m'assec en un tamboret.

-Què tens Atila?

-No puc dormir. Vull dormir al llit dels pares...

-Atila, ja saps que el teu llit és aquest, i que no pots venir al llit dels pares. Estira’t. Pensa en coses boniques i t'adormiràs. I no cridis tant, que despertaràs la Indianeta!

-Vaale...

04:40h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

-Atila, ja vinc, no cridis!

Ensopego amb una cadira, trepitjo un Gormiti -són odiosos aquests ninots, prefereixo la dictadura de Disney-.

-Què hi ha guapo? sospiro.

-Tinc set.

-Com es demanen les coses?

-Vull aigua si-us-plau...

-Ara te’n porto.

M’arrossego cap a la cuina, busco un got a les palpentes, l’omplo d’aigua i li porto.

-Ja no hi ha biberó?

-No, Atila, ara ja beus l’aigua en un got, com els grans. No recordes que el Pare Noël es va endur tots els teus biberons, per altres nens, que en necessitaven?

-Ah, sí.

Beu un glopet d’aigua

-Vull venir al llit dels pares...

-Mira, fem una cosa, estira’t i prova de dormir, i si d’aquí una estona no pots, no cal ni que em cridis, vine i et fiques al llit, d’acord? sospiro, aixecant la bandera blanca.

Me’n torno a dormir.

04:50h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

M’aixeco emprenyat, vaig cap al seu llit.

-Atil...! començo

-És que tinc pipi...m’interromp.

-Va, anem doncs.

M’assec al seu costat mentre ell està assegut a la tassa del WC. Penso com em costarà tornar a agafar la son, i com, quan l’hagi agafat sonarà, impertinent, i impenitent, el despertador. Estic de males.

-Atila, t’he dit que no calia que em cridessis, que vinguessis al llit directament...

-Però t’he cridat fluixet...

No puc evitar esclafir-me de riure. Em mira i somriu, content.

-És que sóc molt graciós!

L’abraço mort de riure.

-Va, vés a dormir al teu llit.

Recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz

2011-05-09T15:37:00.006+02:00

Era un dimecres d'hivern fa un parell d'anys, i una companya de feina em va recomanar una obra de teatre que feien al Nacional. L'obra prometia molt: "El jardí dels cinc arbres" una lectura escenificada de versos de l'Espriu, amb grans actors com la Carulla, etc. Però va resultar un pel decebedor. Un espectacle una mica encarcarat, en què la sonoritat del teatre no ajudava bé a comprendre les paraules.

De sobte, però, va aparèixer una vestal, caminant lleugera i ferma, amb peus nus, sobre escena. Va començar a cantar la versió musicada per Raimon de "He mirat aquesta terra". Des d'aquell moment, l'obra només tenia sentit perquè s'acabés, i poder veure, al programa de mà, de qui era aquella veu prodigiosa. Sílvia Pérez Cruz, deia el programa.

Un any i mig més tard, el 28 d'abril passat varem tenir la sort, amb la N., de veure-la presentant un disc de boleros amb el magnífic trio de jazz liderat pel Javier Colina.

El disc, que ja tinc, és una joia. I aquesta noia és una artistassa, amb una veu modulable, que sempre troba el punt per a posar-te els pels de punta. Canta flamenc, havaneres, boleros, acompanyada de hang, de guitarra...El que se li posi per davant. Però per mi, la seva millor versió és la de vocalista de jazz, que consolida amb aquest disc fantàstic. El meu somni és veure-la cantar jazz standards, bossa nova...Tant de bo s'hi animi.

Mentrestant, recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz. I abans les entrades dels seus concerts no tinguin un preu exorbitant, aneu a veure-la.

Foto: enlaimaginacion.com

Estirar més el braç que la màniga

2011-04-18T11:45:00.003+02:00

No conec l'Ignacio Riego, no sóc accionista ni tinc interessos amb la consultora PwC, i no tinc cap especial simpatia pel diari "La Razón", però l'article que el Sr. Riego publica en aquest diari és clar, concís i aclaridor. Va en la línia del ja sabut i que, per més que s'hi donin voltes, és una realitat: la salut no té preu, però té un cost. I encara diria més: no es pot estirar -i menys encara sistemàticament- més el braç que la maniga.

"El origen del mal.
por Ignacio RIESGO 17 Abril 11 - -

Las manifestaciones a las que hemos asistido la semana pasada en Cataluña por los llamados recortes sanitarios demuestran el importante potencial conflictivo del sector sanitario y lo poco acostumbrado que está a situaciones comunes a otros sectores. ¿Cuál es el origen del problema? El sector sanitario público viene gastando de siempre por encima de su asignación presupuestaria. No estamos diciendo que gaste mucho ni poco. Con un 9% del PIB dedicado a Sanidad, España gasta, más o menos, lo que le corresponde de acuerdo con su nivel de riqueza.

Pero, mucho o poco, por encima de su asignación presupuestaria. Diríase que las relaciones de las autoridades sanitarias con las económicas se basaban en la lógica: «Tú haz el presupuesto, que ya me encargo yo de las desviaciones». Puede decirse que Sanidad ha abusado del carácter de «bien preferente» de los servicios sanitarios. El tipo de los servicios parecía justificar cualquier gasto, estuviera o no contemplado.

Esta desviación generaba un déficit anual, que se acumulaba en forma de deuda. Las víctimas de esta situación eran el sistema sanitario en su conjunto, que perdía credibilidad; los proveedores, que se encontraban con facturas sin pagar o con plazos de pago muy dilatados, y la confianza de las autoridades económicas en la capacidad de gestión del sector sanitario. Recientemente, debido a la crisis, todos los presupuestos públicos han bajado en todas las Comunidades autónomas. Esto, de forma unánime en todas las comunidades, se ha traslado a sanidad, con bajadas del presupuesto para 2011 en relación con el inicial de 2010 (mucho más con el gasto real).

Esto obliga, puesto que las prestaciones no se han modificado, a elaborar un plan de choque de reducción del gasto. Este plan de choque debe tener efectos inmediatos, si se quiere cumplir el presupuesto de 2011. Todo parece indicar que las autoridades sanitarias en Cataluña se han tomado en serio el presupuesto y han empezado a tomar una serie de medidas. Lo más probable es que el resto de las comunidades lo haga más explícitamente a partir del 23 de mayo. Pero lo que hay que cambiar es la relación de las autoridades sanitarias con las económicas. Hay que salir de la lógica de «haz tú el presupuesto, que ya pondré yo las desviaciones», por la del «presupuesto realista y disciplina presupuestaria».

Las autoridades económicas deben estar en condiciones de entender los grandes impulsores al alza del gasto sanitario y las autoridades sanitarias de explicarlos y, al mismo tiempo, de llevar a cabo una gestión rigurosa. Un gran cambio.

Ignacio Riesgo Director de Sanida de PwC "

Font: llegiu l'article publicat a la larazon.es

Ho confesso

2011-03-29T18:39:00.009+02:00

El darrer disc dels Manel em té meravellat.

Per la senzillesa de les seves melodies.
Pels seus arranjaments.
Per fer servir el clavicèmbal, el flautí, la tuba, el trombó, un cor.
Per les veus femenines que hi col·laboren-algú sap who is Gisela Fullà?
Pel seu to alhora vitalista, surrealista, escèptic, burleta, en una barreja tant de casa nostra.
Per cantar en un català de Barcelona, però no un català "xava" -quin plaer de vocals neutres-.

Sobretot, per com em fa pensar.

Soldadet m'ha fet pensar en un altre escrit que vaig fer en aquest racó minoritari que comparteixo amb els lectors. I m'ha fet pensar en Saving Private Ryan. No he estat l'únic. Hi ha qui ha fet un magnífic maridatge entre pel·lícula i cançó. Felicitats: jo no ho hauria fet millor: aquí el teniu.

La joia del Bicing

2011-03-09T23:56:00.002+01:00

A voltes la vida decideix premiar-te amb petites coses. El bicing, sempre parodiat, sempre atacat, ha anat fent camí a Barcelona. Anar en bici per a Barcelona encara no és el mateix que anar-hi per la meva estimada Holanda, òbviament, però és una joia.

Anar en bici t'obliga a buscar carrers poc transitats, observar la ciutat des d'una magnífica talaia, gaudir del trajecte, i més sovint del que un es pensa, arribar abans a lloc que amb altres transports públics. Però, més enllà de tot això, anar en bici és una de les meves particulars teràpies per a encarar o digerir dies feixucs.

Qui pedala el seu mal espanta. Proveu-ho.

Et pots quedar amb mi?

2011-03-01T15:20:00.003+01:00

Durant mesos, des que "va tocar" treure-li els bolquers -que es treuen "quan toca", sense atendre a les necessitats individualitzades de cada nen-, vaig entrar en una molt particular guerra amb l'Indianet sobre aquest propòsit.

L'estiu del 2010 va ser feliç i cagat, dia rere dia, per al nostre desesper. Era la guerra de la caca. Guerra perduda per definició, com recordo que em va dir un excel·lent pediatra, una tarda de novembre.

Aquella reflexió d'aquella tarda de novembre, junt amb altres aprenentatges, ens han aconseguit fer reorientar la guerra, amb les pautes generals amb què es desactiven totes les guerres en els processos d'independència. Les pautes són: 1-alto el foc, 2-diàleg de les parts, 3-compromís amb l'abandó definitiu de la violència, 4-atorgament d'autonomia -com a camí cap a la independència-, 5-reconciliació, i 6-perdó mutu.

El diumenge, amb l'Indianet, varem arribar a la darrera fase de la culminació del procés de pau, després de mesos d'aquesta intensa guerra que ens ha enfrontat. Com tot el que té a veure amb els nens, l'entrada amb aquesta fase va ser d'allò més espontània i natural. L'Indianet estava assegut al WC, i jo estava a punt de sortir per a deixar-lo fer tranquil -era fase 4-. De sobte, em va dir: Et pots quedar amb mi? I amb aquella entrada tant natural en la fase 6 vam culminar un procés, un pas més cap a la seva independència.

I aquell vespre, pensant-hi, vaig pensar que escriuria això per agrair-los als meus churumbeles la seva immensa capacitat de perdó amb els errors del seu pare. Vaig pensar que els agrairia que m'ajudessin a ser millor persona, a aprendre, a ells i a la N.

Man fines que manen matar

2011-02-25T00:14:00.004+01:00

Quan penso en el personatge d'aquests terribles dies a Líbia, penso en les seves "mans fines que manen matar".

Cançó de les mans (1964)
(Raimon)

De l'home mire
sempre les mans.

Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.

Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.

De l'home mire
sempre les mans.

Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.

De l'home mire
sempre les mans.

Foto: thelector.wordpress.com

"Nosotros no seremos menos..."

2011-02-09T10:12:00.003+01:00

Quan observo la tragicomèdia que es va muntar la setmana passada en relació a l'autorització (sic) que es va donar a Catalunya per a endeutar-se, torno a pensar en l'Enric Juliana, que tant bé diu que l'Espanya autonòmica es va fer al crit de "nosotros no seremos menos que los catalanes!".

Aquest crit de guerra, mitjantçant el qual es va aconseguir que l'Estatut d'autonomia andalús seguís la via ràpida dels estatuts basc, català i gallec, ha anat bastint l'Espanya d'avui.

Miguel Ángel Revilla, que per a qui no ho sàpiga és el president de Cantàbria, és un exemple paradigmàtic..., bé, per ser francs, una caricatura dels abanderats d'aquest mantra.

Una conversa amb ell seria de l'estil de:

M. A. Revilla: ¡Oiga, que si los catalanes tienen derecho a endeudarse, yo también quiero tener derecho, oiga! Nosotros no seremos menos...

Interlocutor: ¿Ah, quiere endeudarse? Pues presenteme un plan, y le daremos autorización.

M.A. Revilla: No, no, si es que nosotros no necesitamos endeudarnos, que tenemos el déficit muy controladito ¡Y si necesitáramos endeudarnos, no tendríamos que pagar esos tipos de interés bestiales que pagan los catalanes!

Interlocutor: Bien entonces, ustedes ¿no quieren endeudarse?

M.A. Revilla: No, no. Pero que conste que nosotros no vamos a ser menos que...

De vegades penso que si Catalunya decidís suïcidar-se col·lectivament, el Sr. Revilla es queixaria dient que això és un intolerable privilegi concedit als catalans des de l'Estat.

Nosotros no vamos a ser menos. Del minut 0 al 3.30. No us ho perdeu.

Bous i ticles

2011-02-02T01:38:00.004+01:00

Mentre em rento les dents, l'Atila apareix tot nu, tocant-se.

-"Mira papa! Els bous! Els bous!"

Em moro de riure (perquè ningú no t'explica mai que tenir nanos és tant divertit?)

-"Es diuen testicles, Atila, testicles. I no cal que te'ls toquis tota l'estona..."

-"Ticles?" (molt estranyat)

-"Sí, testicles" (mort de riure)

-"Ah! Tú tens ticles, sí?"

-"Sí, els pares en tenen"

-"Els pares tenen ticles, i les mames no, i els nens tenen ticles i les nenes no!" (com recitant una lliçó)

Apareix la Indianeta, que deu haver trobat la conversa molt interessant:

-"Doncs l'altre dia, saps, a l'escola, al M. li van donar un punyetassu als ticles, i el van haver de portar el metge, i li van tallar!"

-"Què dius Indianeta?" li dic tot esglaiat.

I apareix la que faltava, la N. per a tranquilitzar-me:

-"La Indianeta vol dir que al M., el seu company de classe, el van circuncidar."

Respiro alleujat.

-"Au Atila, va vesteix-te, que et refredaràs, home!"

Foto: Pere Palau a naciodigital.cat

Recordes, amor

2011-01-25T13:07:00.004+01:00

Recordes, amor,
aquelles llargues setmanes separats,
aquells apassionats escrits,
aquelles trucades a deshora -filles de la diferència horària-,
i l'insomni i l'emoció de retrobar-nos.

Com desconeguts, ens exploravem i ens descobríem.
I cada comiat era una tristor, i una esperança.
I cada retorn era inquietud i desig que florien,
I ens cloíem com un puny.

Instrucció Pública

2011-01-24T15:46:00.003+01:00

És sabut que, quan un govern comença, el més fàcil de canviar és el nom d'un departament. El cost és baix, l'esforç és nul, i apareixes als diaris. Però cal no menysprear els canvis de nom: "En política, la forma es fondo", deia Jesús Reyes Heroles, un savi priista. Jo afegiria que la forma és fons sempre, i no només en política.

Exemple? De "Ensenyament", a "Educació", ...i narinant.

Penso que en comptes d'Educació o Ensenyament en podríem dir "Instrucció Pública". Al cap i a la fi, recuperar noms antics per nous aparells administratius té la seva "cosa", com quan el PP va transformar Ministerio de Obras Públicas en el Ministerio de Fomento. En tot cas el PSOE no ho va canviar quan va tornar al poder.

Per aquesta discussió sobre les coses públiques, com per tantes altres, val la pena dedicar 30 minuts a mirar el capítol de Yes, Prime Minister, anomenat: "The National Education Service".

La cosa fa així (minut 3:00 a 3:30)

Sir Humphrey: "Hola Bernard, he sentit que el Primer Ministre em vol veure?"
Bernard Woolley: "Sí, Sir Humphrey."
Sir Humphrey: "Quin problema té?"
Bernard Woolley: "L'Educació"
Sir Humphrey: "Bé, ara ja és una mica tard per a poder fer-hi res."
Bernard Wolley: "No, no, vull dir el sistema educatiu."
Sir Humphrey: "Ja...És que també és massa tard per a fer-hi res."
Bernard Wolley: "Però és que ell creu que això el pot fer perdre les pròximes eleccions..."
Sir Humphrey: "Podrien passar-li coses pitjors al país."
Bernard Wolley: "Però ell no pot ignorar el que passa..."
Sir Humphrey: "Si no pot ignorar el que passa, no farà mai res de bo en política!"
(Traducció lliure)

Cost, preu, sensacions

2010-12-28T11:21:00.003+01:00

Fa uns anys, una de les referències del món sanitari, explicava aquest acudit/anècdota, tot parlant de copagament.

"Tarda de maig. Un parella de nuvis parla amb l'encarregat del restaurant on faran el seu banquet de casament, d'aquí a un mes. El nuvi està d'allò més excitat.

-Què vol dir que hem de posar 4 cambrers a tallar pernil?! Però si no arribem a 100 convidats! Amb un, o dos, a tot estirar, n'hem de tenir prou! I hem de posar aquests pernils de bellota? No podem posar-ne uns de recebo, que a fan el fet?

La núvia s'ho mira amb cara de circumstàncies.

L'encarregat, home que voreja la seixantena, i que n'ha vist de tots colors, es posa les ulleretes de veure-hi de prop a la punta de nas i fita el nuvi amb una mirada pacient, burleta, resignada.

-Miri, jo no hi guanyaré, perquè amb els pernils tinc poc marge, i el que fa pujar el preu és el cost del cambrers que tallen el pernil. Però jo, si fos vostè, en posaria quatre: si no ho fa, quedarà malament. Vostè no sap com menja la gent, i com n'és d'exigent, quan té la sensació que menja gratis!"

D'acord, d'acord, la salut no té preu. I ha de ser accessible a tothom. I hi ha d'haver equitat. I ha de ser accessible.

D'acord.

Del que es tracta és de veure com ens ho fem perquè el dret a la protecció de la salut continuï sent un dret més plausible i real que d'altres que també són drets constitucionalment reconeguts, com el de treballar, o gaudir d'una vivenda digna. Perquè la salut no té preu, però té un cost. I les misses han de sortir d'alguna banda.

Els que hem patit altres sistemes de salut, sabem quin pa s'hi dóna, arreu del món, en aquests temes de salut.

Els que treballem en l'àmbit de la salut, sabem, de fa anys, que sense la corresponsabilitat de la població, serà molt difícil garantir la sostenibilitat del sistema actual a Catalunya

Companys alcem les copes...

2010-12-27T14:54:00.002+01:00

El que té Nadal a la meva edat és mirar-s'ho des del mig de la vida.

M'adono, aquest Nadal, que les festes t'ajuden a prendre consciència de la posició que ocupes en l'esquema familiar.

Ajudes els petits a fer el pessebre, a guarnir l'arbre, mentre vas mirant les cadires buides i tens un record pels que ja no hi son.

Aquest any he fet dues coses que havia vist fer a d'altres, i m'han tocat a mi. I aclareixo que quan dic "m'han tocat" no és pejoratiu.

Des que ens falta la Tieta Lola no matem el gall a la pica de la cuina, així que d'aquesta feina me n'he lliurat.

En canvi he gaudit netejant d'ossos i col·locant la carn d'olla a les safates, que és una tasca reservada als escollits.

I dient un vers de Nadal amb el que recordem el Tiet Josep, que també ens falta.

"Companys alcem les copes
Plenes d'ardenta saba
I a l'ensems que brindem per Catalunya
Jurem
Per la memòria dels nostres pares
Que un dia serà lliure!"

Si m'haguessis fet néixer...

2010-12-24T10:05:00.003+01:00

L'Eduard Segarra envia avui vigília de Nadal aquest poema, que m'ha agradat molt.

I el comparteixo amb els lectors -amics i no amics, silents i xerraires, novells i veterans, passavolants i fidels...com a mostra d'estima.

Bon Nadal amics.

"Si m' haguessis fet néixer...

Si m'haguessis fet néixer gra de blat,

que seria senzill d'arribar a ser espiga!

Llucar,néixer, florir en l'aire assolellat,

entre olivers, en una terra amiga.

Si m'haguessis fet néixer raig de llum,

d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,

m'hauria estat donat de no triar el meu rumb;

el meu destí fora una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.

Has obert un camí a la meva mesura,

i cada instant he de buscar l'estel del nord

en la nit nostra, però obscura.

Tinc por- tinc confiança.

Servitud no hi hauria més dura que la de l'home lliure

si,tant mes fatigat com més s'hagués perdut,

pogués perdre el repòs del teu somriure.

MÀRIUS TORRES(26 desembre 1936)

Tarda de diumenge

2010-12-20T16:23:00.004+01:00

Tarda de diumenge. Queda una hora de llum, i surto amb l'Atila ben guarnit amb gorro, jaqueta, i les seves vambes favorites. Em costa fer-li entendre que hem d'anar al parc d'una mica més enllà , però accepta dient "Jooo...".

Hi ha una fantàstica llum rogenca als núvols damunt el parc, i cap a l'est, una espectacular lluna plena que surt per darrere el Pavelló de Lactància. Aconsegueixo que l'Atila es fixi en ambdues coses després de jugar a pilota una bona estona. A la zona de jocs, una parella que parla francès. Ens somriem veient com el seu menut, que amb prou feines camina, persegueix la pilota. Tinc la temptació de parlar-hi, però prefereixo respectar aquella quietud serena i màgica de la tarda.

Es comença a fer fosc i tornem cap a casa (Jooo...). A sota el Pavelló Cambó cridem i ens aturem a sentir l'eco. Dos nois que van en monopatí semblen abandonar la típica indiferència adolescent i es posen a riure sentint-nos cridar.

Passem per la botiga dels pakistanesos. Necessito un api per fer la recepta de cua de bou que m'he proposat fer aquest matí. Cua de bou amb cervesa negra i mel. M'agrada, els diumenges d'hivern, poder fer aquests plats que necessiten hores i hores d'olla, de xup-xup. Deixaré reposar el plat, i ens el menjarem demà.

El pakistanès, un home gran, em cobra, i li dóna tres grills de mandarina a l'Atila, que els agafa mig sorprès. Li dóna les gràcies, i sortim cap al carrer. L'Atila es menja amb extranya delicadesa, un a un, el grills de mandarina, sense que el suc li regalimi gaire per la barbeta. Jo l'observo orgullós de veure com menja fruita. M'agafa la ma amb força mentre caminem cap a casa.

Felicitats, И́сер Даниело́вич!

2010-12-09T10:55:00.006+01:00

94 anys no són pocs.

I gràcies!

Si hi ha alguna rossa que m'hagués agradat lligar-me, és Marilyn Maxwell a Champion

Si hi ha un tret físic que m'hagués agradat tenir, és el teu clotet a la barbeta.

Si tinc un heroi d'infantesa, és Spartacus.

Si hi ha algun acte de valentia que m'agradaria imitar, és la rehabilitació que vas fer de Dalton Trumbo, fent-lo aparèixer amb el seu nom real als títols de crèdit de Spartacus, com a guionista.

Si hi ha algun western que m'agradi, probablement hi vares participar tu.

Si hi ha alguna pel·lícula que m'ha marcat, és Paths of Glory.

Gràcies.

Foto: cinemaisdope.com

Hibernació

2010-11-23T10:18:00.002+01:00

hibernació

[del ll. hibernatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 ZOOL Conjunt de fenòmens biològics provocats per l'hivern en la major part dels homoterms i en alguns peciloterms, com ara la letargia i la minva del ritme vital, que els serveixen per a resistir el medi desfavorable aïllant-los-en.

2 hibernació artificial MED Disminució dels processos metabòlics cel·lulars mitjançant drogues antihistamíniques, adreno-vagolítiques i refrigeració orgànica per mitjans físics.

2 fig Inactivitat, inèrcia, improductivitat. Indústria en estat d'hibernació.

3 ALIM Procediment aplicat als olis comestibles consistent en un refredament a baixes temperatures i una posterior decantació de l'oli líquid que sobreneda.

Font: www.diccionari.cat

Estic repensant l'orientació d'aquest espai vital, donat que la meva vida canvia.

Gràcies,

Indiano

Paradisos de tardor

2010-10-25T11:33:00.004+02:00

Paradisos de tardor, quan la llum no fa mal, i la platja petita, entre falaises, resguardada del vent de ponent, convida l'Atila a despullar-se.

Ràpid com un llamp, cavalca per la platja amb un riure i una llibertat miraculoses.

Si hi ha una estampa de la felicitat és aquesta:

Foto: Indiano, 17 d'octubre de 2010, Platja del Garraf

Absolut gescheitert

2010-10-18T10:41:00.004+02:00

Multikulti-Ansatz absolut gescheitert, va dir ahir la Cancellera Merkel amb contundència. I es va sentir una gran ovació a la sala de congressos de Potsdam, on estaven reunides les joventuts del seu partit.

"L'enfoc multicultural ha estat un fracàs absolut", va dir la Cancellera Merkel.

I mitja Europa va aplaudir. O més de mitja. Europa té molts exemples de fracàs de la multiculturalitat, de dramàtics fracassos d'aquest concepte, el més dolorós, Iugoslàvia. El més significatiu, el recent govern conformat a Holanda, la terra de la tolerància per excel·lència.

En tot cas, mitja Europa va aplaudir. També va aplaudir a en Horst Seehofer, cap dels socials cristians bàvars (CSU), que va afirmar, per si no havia quedat clar, que Multi-Kulti ist tot, "la multiculturalitat ha mort".

I l'altra mitja Europa va sentir algun calfred. Hi ha afirmacions que, pronunciades en alemany, i seguides d'una ovació, encara provoquen algun calfred.

...

Enveja

2010-10-14T21:10:00.004+02:00

21:10h
L'Indiano explica la Blancaneus per mil·èsima vegada a la Indianeta.

-I la Reina madrastra li tenia mooolta enveja a la Blancaneus perquè era més bonica que ella...

-Sí?

-Sí. Tenir enveja dels altres no val la pena, saps? No passa res si hi ha alguna persona més guapa que nosaltres: ens n'hem d'alegrar per ella!

-És veritat: jo sóc més guapa que l'Atila, i no passa res, ell no s'ha d'enfadar!

...

El Árbol

2010-10-04T10:53:00.004+02:00

Des de fa ja un bon grapat d'anys, l'Eduard Segarra Trias envia cada divendres un poema a tot aquell qui ho demana. Són els seus divendres poètics. Des del juny d'enguany, ha estrenat blog, on combina els poemes que envia cada divendres amb escrits de caire professional.

No sempre estem per a poesia els divendres, o no sempre la tria és del nostre gust, però per a aficionats com l'Indiano, sempre és un petit plaer descobrir algunes joies que envia. La tria del divendres passat és especialment bonica.

EL ÁRBOL

(Jardín de la memoria)

Permanece en silencio, solitario,

en mitad de la plaza

como un pájaro olvidado

o quizás como una nube amaestrada

por vientos tramontanos

No es ni sombra ni cobijo

de pájaros urbanos. No es, apenas,

el pudor de la tierra

izándose desde la tierra misma

hacia los cielos. Es, tan sólo,

un árbol ciudadano

bajo de mi ventana, más próximo al cemento

que a las grandes praderas

donde están sus hermanos

asentados. Tiene la palidez

de un empleado de banco y la turbia

timidez de los abandonados. Tan sólo

cuando pierde las hojas

recuerdo que es un árbol y lo amo.

José Antonio Labordeta

...

Els dimecres

2010-09-29T18:16:00.000+02:00

Els dimecres sempre han estat el dia favorit de l'Indiano.

Quan era petit, els dimecres a la tarda, no hi havia classe a l'escola, i l'àvia venia a buscar-lo, a ell i el seu germà. Agafaven el 70, i a l'Indiano li agradava posar els tres duros a dins d'una maquineta que et donava el bitllet. Eren aquells busos arrodonits, color bordeus, que feien tant de fum i de soroll. El conductor, tot sovint, fumava. El Bus baixava per Mandri i després per Mitre, al costat d'unes iuques gegants, que ara han desaparegut, fruit de les obres de reforma que estant fent a l'avinguda.

Avui li han donat la oportunitat de pujar caminant a la feina. Benvingudes siguin: la feina i la oportunitat de caminar.

La vida és plena d'oportunitats. Com que la indianeta està malalta, avui ha estat ell qui ha portat l'Atila a l'escola, jugant a identificar els colors dels cotxes, o en quin moment havien de creuar el carrer (quan el ninot es posa verd, és clar!).

Tot caminant, l'Indiano pensa en el programa-entrevista al Punset d'abans d'ahir, i amb alguns dels missatges que li van quedar: "El món és fantàstic. La gent és fantàstica. I no ho sap." Hi ha vegades que alguns programes de televisió el reconcilien amb el mitjà.

En el camí, avui, malauradament, no hi havia cap avi de la residència a les cadires que miren cap al carrer. A l'Atila li encanta saludar-los efusivament des de l'altre costat del vidre, i l'Indiano sempre pensa que quan els arrenca un somriure, els deu donar una setmana més de vida. Passen doncs de llarg per davant la residència, i a l'ultim tram de carrer canten i ballen un vallenato que li agrada molt, i que és també la cançó "prafurida" de la indianeta. L'Atila Riu com un boig, amb aquell seu riure contagiós.

...

Per la Independència

2010-09-13T16:59:00.004+02:00

Cada 15 de setembre, a l'Indiano li agrada recordar que els mexicans, ells sí, poden celebrar la seva independència. La cerimònia estrella té per protagonista el President del país rememorant des del Palacio Nacional el "grito" que va fer el 1810 don Miguel Hidalgo y Costilla, capellà rebel.

Aquest any celebren 200 anys d'independència, i aquest dimecres, dia 15, a les vuit de la tarda, a la Plaça de Sant Jaume, el Consolat de Mèxic a Barcelona ens hi convida a tots. És bonic celebrar la Independència dels altres. Proveu-ho. Després de la cerimònia hi ha mariachis a la Plaça Reial. Fins a les 22h, això sí, que nosaltres semos europeos.

...

Incorreccions polítiques Indianes (III)

2010-09-10T12:14:00.002+02:00

El nou calendari escolar m'agrada, setmana blanca inclosa. No entenc el rebombori que ha provocat la decisió. Es trasllada una setmana no lectiva del setembre al març. I què?

Quan anava a escola (el Liceu Francès de Barcelona) la feia cada any. Hi ha un munt de països europeus que la fan des de fa decennis, sense cap trasbals. M'agradava tenir un oasi emmig del llarguíssim i ingrat segon trimestre. Els meus pares (com tots els altres pares), s'arreglaven. Igual que els pares d'ara ens hem d'espavilar amb les setamnes no lectives del curs escolar en què hem de treballar. O és que tothom fa vacances de Sant Joan fins a mitjan setembre?
Qui diu que trencarà el ritme? Crec que és poc rigorós anticipar un efecte sense haver viscut mai l'experiència.

Lúnic punt de raó que dono als detractors de la mesura és que no s'hi val anar donant cops de timó amb el calendari escolar. I desgraciadament crec que aquests cops de timó, modes, i moviments pendulars afecten no només el calendari sino la política educativa d'aquest país, amb resultats prou coneguts.

...

Incorreccions polítiques indianes (II)

2010-09-01T16:22:00.000+02:00

Quan costa arrencar, res em posa més a to que una bona sessió de marxes militars.

Recomano especialment la Washington Post March. Sentint-la, fins i tot el més escèptic i furibund antinordamericà arriba a creure que, amb esforç, pot arribar a ser president dels Estats Units. A més, ara ja no cal incloure en el CV que de petit s'ha fet de repartidor de diaris.

Una opció alternativa són els himnes, però d'això l'Indiano ja en va parlar un altre dia.

Fidels, l'Indiano ha tornat.

...

Incorreccions polítiques Indianes (I)

2010-07-29T13:52:00.004+02:00

M'agraden els Pasodobles, sobretot aquest, que era un himne oficiós per molts republicans espanyols.

Ah, i sobre els toros, penso exactament, sense afegir ni un punt ni una coma, el que pensa el Miguel-Anxo Murado.

...

Felicitats petites

2010-07-26T11:45:00.003+02:00

-Atila, vols meló?

-Tí, beló!

A la cuina, l'Indiano talla una llenca d'aquesta meravella ovalada d'estiu, li treu la pell, i en talla la polpa a daus petitons. Agafa una forquilleta, de les de postres, i un tovalló de paper. L'Atila és a fora, assegut, mirant embadalit l'enorme lluna plena que surt de darrere el pi del costat de la casa.

-Beló! riu quan veu el plat florejat.

-Sí, meló. Menja guapo.

L'Indiano mira la lluna distret quan sent que li diuen: -Una mica? L'Atila el vol péixer amb un trosset de meló dolcíssim.

-Gràcies, diu l'Indiano, i l'Atila li dóna un tros de meló amb la forquilleta.

-Molt bé, Mapa!

I tots dos tornen a mirar la lluna.

...

Perdoneu: algú ho havia de dir

2010-07-15T16:24:00.007+02:00

Catalunya va aconseguir un magnífic estatut el 1979. Hi va ajudar la puixança d'un poble que tornava abraçar la llibertat, i el complex de culpa i l'afany de reparar de bona part de la societat espanyola. L'acord amb la renascuda democràcia espanyola, doncs, es va realitzar en unes "condicions ambientals" excel·lents: capacitat de consens entre partits catalans, malgrat les àmplies distàncies ideològiques, i voluntat de ser generós per part de l'Estat.

Quan Maragall torna a obrir el meló el 2003, ni l'esperit era el mateix, ni l'escenari tampoc. L'esperit ja no era constructiu i a llarg termini, sino tacticista i partidista. L'escenari era un PP amb majoria absoluta en l'apogeu de l'Aznarisme.

Renegociar un contracte en un escenari en què només hi podiem perdre ha estat una maragallada, -la més desgraciada de totes- que pagarem i continuarem pagant llargs anys. Perdoneu: algú ho havia de dir.

Des d'aleshores, tot ha estat una sèrie de despropòsits que ha fet aflorar una sèrie de nous exercicis tàctics: encaixades de mans entre Mas i Bambi ZP, grandiloqüents recollides de signatures contra l'estatut, solemnes proclamacions, quatre llargs anys de ets, uts, magistrats morts, recusats, caducats...

Quatre anys més tard tenim, al parer de l'Indiano, un únic signe positiu: una important capacitat de mobilització. Molt poca cosa comparat amb el que s'ha perdut: el prestigi de la millor institució jurídica de la democràcia espanyola, el TC, i la oportunitat de construïr ponts. I hi ha sobretot, un cost d'oportunitat immens, difícil de calcular, i gairebé millor que així sigui, perquè si calculem quants projectes, empreses, realitats de país...s'han malmenat per l'atenció i l'energia prestada al "bodrio" de text jurídic que tenim per Estatut, ens posaríem a plorar.

Però és el text que tenim, que tots els entesos sabien que es retallaria, i és el nostre. A la família te l'estimes malgrat els seus defectes. Ja ho va dir Espriu:

(...)Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple

Salvador Espriu

Foto: Convidats catalans aplaudeixen l'aprovació de l'Estatut a les Cortes. EFE

...

Marona

2010-07-07T11:03:00.002+02:00

"Una mica de panito, marona", deia.

Després de la sequedat d'aquells llargs anys de matrimoni, travessant posguerra, transició, vel·leïtats del voltant, quedava aquell ampli, llarg, etern, inmens afecte en el gest, en la manera de demanar-ho.

Tot era una cerimònia senzilla. Assegut a taula, bevia una glopet del seu got de vi blanc, o un traguet del porró, mirava amb satisfacció els seus dos nets, que el veneraven. Somreia, i, dirigint-se a la seva dona, amb un gest breu i ple d'amor, demanava, "una mica de panito, Marona". I "Marona" ressonava amb una fondària desconeguda en aquell home, que no havia tingut mare, sino Dida, que no havia tingut família, sino internat.

...

Reflexions sobre la cisi (III). Responsabilitat.

2010-07-06T10:32:00.003+02:00

Ja fa anys que Jordi Graupera abandera, segons el modest criteri de l'Indiano, la millor fornada de pensadors des dels temps de la transició. Amb un estil lúcid, directe, sense concessions, i permetent-se el luxe de re-enfilar els fils del lliberalisme perdut.

Com el bon vi, millora amb els anys. Com els bons pencaires, sap que res no es regala. Com la bona gent, li agrada dir les coses pel seu nom. Del seu blog d'estètica espartana agafo una nova cita, amb la que tanco, de moment, aquesta minisèrie de reflexions sobre la crisi. Perquè no hi ha culpes, hi ha responsabilitats.

"Que el país aniria millor amb nous polítics professionals al govern, que avui el govern és part del problema, i que en cal un que sigui part de la solució, és clar a ulls de qualsevol que segueixi la premsa desapassionadament. Però el veritable problema és la dependència psicològica al poder públic. La projecció de la responsabilitat en la solució governamental. La culpa és dels polítics. Lladres, dropos, inútils. No critiquem cap defecte que no tinguem.

Cada cop que li obries la porta a la dona de fer feines immigrant i la feies treballar sense contracte també feies de ministre del Treball. Cada cop que decidies emmirallar-te en els productes xinesos de baix cost enlloc de en els productes alemanys d’alta qualitat, també eres un conseller d’Economia. Cada cop que aprovaves un alumne perquè “ja el suspendrà la vida” també eres l’ideòleg d’una filosofia de l’educació. Cada cop que posaves els teus estalvis en un pis sobre plànol per després poder-te’l vendre molt més car també feies d’alcalde atrapat per les factures dels serveis municipals. Cada cop que exigies que l’Estat s’ocupés de la teva sogra malalta enlloc de posar-hi les teves hores, o cada cop que renuncies a xerrar amb el teu fill per a tenir-lo callat una estona davant de la consola, o cada cop que trucaves a la teva novia de Londres des del telèfon de la ràdio pública on treballes també renunciaves a la teva dignitat per un plat de llenties. També els columnistes que ens hem dedicat a l’escolàstica del catalanisme, enlloc de produir una obra que s’aguanti per si sola, som polítics inútils atrapats en el cicle de la disputa estèril.

Cada cop que reclames als polítics més collons per caminar cap a la independència, pregunta’t si no és que tu ho estàs fent més difícil amb la teva patètica dependència dels poders de l’Estat. A les properes eleccions, vota’t a tu. I passa comptes."

Consultat a http://jordigraupera.cat/?p=409 el 6 de juliol de 2010

...

Reflexions sobre la crisi (II). Europa

2010-06-15T10:50:00.006+02:00

L'Indiano compra la Vanguardia, de vegades, només per sentir el plaer de tocar les pàgines escrites per l'Enric Juliana, el millor corresponsal que escrigui avui des de Madrid.El seu darrer llibre és una joia.

Hay un dato que conviene recordar siempre, que convendría escribir en cada punto y aparte de la crónica política española, un dato que la mentalidad española actual ignora expresamente, quizá por orgullo, quizá por miedo a enfrentarsse a la realidad: desde su ingreso en la Comunidad Económica Europea (CEE) en 1986, España ha percibido subvenciones, ayudas y transferencias por valor de 118.000 millones de euros, la más colosal operación de solidaridad que ha tenido lugar en el continente europeo tras la reparación de daños de la Segunda Guerra Mundial.

Un arco de triunfo debería conmemorarlo en Madrid, y una placa en homenaje al contribuyente alemán debería exibirse en la plaza de cada pueblo. Orgulloso hasta la médula, el español prefiere no hablar de ello, ni que se lo recuerden. Sólo un discreto monumento conmemora en la capital de España el ingreso en Europa: un murete de hormigón ubicado frente al palacio de Santa Cruz, vieja sede del Ministerio de Asuntos Exteriores. Un murete al alcance del orín de los perros. España es así de agradecida.

Enric Juliana. La deriva de España. 2009, RBA, Barcelona.

Imatges: oscarsenarcanalis.blogia.com ; Google Maps

Reflexions sobre la crisi (I). Sardines

2010-06-09T22:09:00.004+02:00

Anècdota real. Explicada per un bon amic.

1938. Barcelona. A la ciutat bombardejada i cansada de guerra floreix l'estraperlo. És temps d'oportunitats.

El Sr. Ferrerons, com tothom, coneix algun estraperlista. Sap que tothom juga el joc. Donar-se algun plaer, complementar la dieta, fer uns dinerons, fer uns dinerassos. Comprar rebentat, vendre a preu d'or. El cas és que tothom juga Tothom juga perquè han estat abatudes les normes del joc tradicional. Tothom juga perquè sap que el veí no li podrà recriminar el que també ell fa. Tothom juga perquè sap que l'autoritat també juga, només cal donar-li la seva part, perquè calli, o perquè també faci negoci.

El Sr. Ferrerons té desig de sardines. Sardines, ves, ara que no és època, i que les barques del moll del rellotge han estat requisades. I de llauna? De llauna, és clar. Es troba amb al seu estraperlista de confiança vora el Cinc d'oros. Fan l'intercanvi. El preu és absurdament alt. Però els capricis es paguen, en aquests temps.

Al vespre, a casa, fan una petita festa amb la dona. Sardines de llauna, posades en plats de ceràmica fina, i pa blanc, untat amb delit en l'oli saborós. El gust és una mica fort. Qui tingués algun gra de raïm, pensa en Ferrerons, per completar el petit banquet.

A la nit, mentre dormen, alguna cosa va malament. S'asseu al llit amb el front perlat de suor freda, abans de córrer cap al bany. La seva dona no triga a fer el mateix camí. Al matí continua, la cosa va per llarg. Fan venir el metge. Al cap d'una estona en Ferrerons, indignat, truca l'estraperlista:

-"Escolta, aquelles sardines que em vas vendre ahir a preu d'or, ens les vam menjar al vespre i ens han fet molt mal, a mi i a la dona!"

-"Noi, no em vas pas dir que fossin per menjar!"

Final de l'anècdota.

Situeu-vos al 20o7 i feu el següent:

- canvieu: "estraperlista" per "promotor inmobiliari"
- canvieu: "llauna de sardines" per "pis"
- canvieu: "no em vas pas dir que fossin per menjar" per "no em vas pas dir que fos per viure-hi"

I ara, després de fer aquests canvis, i de preguntar-vos com hem caigut en aquest pou, llegiu un trosset de la Bíblia, que, com diu un bon amic, "es un bello cuento que ayuda a comprender lo lejos que está de ella la Iglesia CAR".

El trosset és de Joan 8, 7.

-Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra

Ha costat 22 anys

2010-05-26T12:57:00.004+02:00

Ha costat 22 anys, però l'Indiano ja ha trobat un nou membre del "Club dels 5", els 5 llibres de més impacte que ha llegit mai.

Cien años de Soledad va estrenar el club, quan l'Indiano tenia 14 anys. Era -i és encara- una primera edició, que la seva mare conserva com un preuat tresor. Tot sovint, somia, pensa en Cien años de soledad.

Un parell d'anys més tard varen arribar, per quedar-se com a llibre de capçalera, les Meditacions de Marc Aureli. Aquest llibret prim, blau, ple de reflexions curtes i sàvies.

I 22 anys més tard, ingressa al club, amb so de fanfàrries, la Suite Francesa, de Irène Némirovsky. L'Indiano està tant profundament trasbalsat després de la seva lectura, que flota en l'èxtasi sense trobar els qualificatius escaients. Mentida, n'apareix un en francès, la llengua de l'obra: bouleversant.

Qui sap si els dos espais que queden al club s'ompliran, però l'Indiano pot ben dir que hi ha un abans i un després de llegir la Suite Francesa. Gràcies per arribar!

2010-05-12T18:57:00.002+02:00

La família indiana s'asseu a veure un video de l'Ana Moura:

La Indianeta comença el seu tercer grau:

-Qui és ella?

-Una noia que canta

-I què explica?

-Que hi ha algú que s'estima molt.

-I perquè els ulls li brillen?

-Perquè el du pintats

-Jo també me'ls puc pintar?

-No, ara no. Quan siguis més gran, si vols, sí. Algunes noies es pinten, i d'altres no.

-És que jo vull estar guapa!

-No cal pintar-se per estar guapa. La Mama està ben guapa i no es pinta els ulls!

-I ella [l'Anna Moura], perquè es pinta?

-Perquè és una artista, i els artistes, tot sovint, es pinten.

-És que jo també sóc una artista!

Rialles...

Contes

2010-04-28T10:36:00.002+02:00

20:45

-Pare, Pareee, un conte sense llibre!

-Conta sense lliree, repeteix l'Atila, el lloro repetidor de tot el que diu la Indianeta.

-A veure, quin explicarem, avui? La Blancaneus?

-No, aquest ja el vam explicar ahir!

-La Caputxeta?

-No, Pare, és que ja els hem explicat tots!

-A veure, a veure, deixa'm pensar...Sí, mira, en tinc un de nou.

-Quin, quin?! pregunta la Indianeta. Quin quin?! repeteix l'Atila.

-Un equip de futbol va ser el centre del món, ¿I quin era el secret, es preguntava tothom?...

-I al final què passa, Pare?

-Al final guanyem als dolents, i ens n'anem a Madrid. També pot ser que no els guanyem, i alehores estarem tristos, però contents perquè ens haurem esforçat. Ja saps el que diu l'Àvia: "Qui fa tot el que pot no està obligat a més".

L'Indiano sabia que algunes multinacionals, quan reben els seus empleats estrangers que venen a treballar a Catalunya, els passen aquest video. Però mai no havia pensat que un anunci de cervesa li servís per ensenyar valors als seus churumbeles.

Mapa sonor sentimental

2010-04-13T17:00:00.003+02:00

Sorolls de ciutat antiga que es van apagant, amb el pas inexorable del temps:

-Els venedors de gas, rabassuts, forçuts, de mans amples, com petits grans aixecadors de peses: "El Gáaaaaaaaas! El Gáaaaaaaas!"

-Els venedors de tamales, peus fins, cara fosca, pedalant damunt el seu carro-bicicleta, amb la veu nasal que va sortint d'una gravació, com un mantra: "Háy tamáles, oáxaquéños, cálientítos, Háy tamáles, oáxaquéños..."

-Els venedors de garrafes d'aigua, veu roent, molt similars d'aspecte als seus companys del gas incomprensibles el primer cop, inconfusibles al cap del temps: "ÁguaEléctropúraaaaaaa!"

-El xiulet dels afiladors de ganivets (igual que els de Barcelona!)

-Els sindicalistes que van acabar tombant el Director, donant voltes i més voltes a l'edifici de Reforma: "Seguro Social, Patrimonio Nacional!"

És quan dormo que hi veig clar

2010-03-26T10:59:00.004+01:00

Dies d'abril lluent que s'acosten: porteu flors, moltes flors, ben pausades i ambles, que ploguin a sobre el cap de la gent. Porteu poetes que facin despertar el dies de sol.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Sóc la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX (1953)

Sábado Distrito Federal

2010-03-24T23:09:00.004+01:00

Potser, vistes les perspectives de l'economia, caldrà aprendre de les nostres ex-colònies, que tenen llarga i àmplia experiència per afrontar crisis diverses. El Tròpic de Mus podria ser més a prop del que pensem, i potser aprendrem el que són els patacones. O sigui que el millor serà posar-hi una mica d'humor, com fan sovint per allà. Play.

Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
¡Ay, ay, ay!

Desde las diez ya no hay donde parar el coche,
ni un ruletero que lo quiera a uno llevar,
llegar al centro, atravesarlo es un desmoche,
un hormiguero no tiene tanto animal.

Los almacenes y las tiendas son alarde
de multitudes que así llegan a comprar,
al puro fiado porque está la cosa que arde,
al banco llegan nada más para sacar.

El que nada hizo en la semana está sin lana,
va a empeñar la palangana, y en el Monte de Piedad
hay unas colas de tres cuadras las ingratas,
y no faltan papanatas que le ganen el lugar.

Desde las doce se llenó la pulquería,
los albañiles acabaron de rayar,
¡Que re' picosas enchiladas hizo Otilia,
la fritangera que allí pone su comal!

Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
¡Ay, ay, ay!

La burocracia va a las dos a la cantina,
todos los cuetes siempre empiezan a las dos,
los potentados al Enjoy con su charchina,
pa' Cuernavaca, pa' Palo Alto, ¡qué sé yo!

Toda la tarde pa'l café se van los vagos
otros al pókar, al billar o al dominó,
ahí el desfalco va iniciando sus estragos,
¿y la familia? ¡Muy bien, gracias, no comió!

Los cabaretes en las noches tienen pistas
atascadas de turistas, y de la alta sociedad,
pagan sus cuentas con un cheque de rebote
o "ahí te dejo el relojote, luego lo vendré a sacar"

Van a los caldos a eso de la madrugada
los que por suerte se escaparon de la Vial
un trío les canta en Indianilla, donde acaban
ricos y pobres del Distrito Federal,

así es un sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal.

Sábado Distrito Federal, Chava Flores

Salvador Cardús i Ros

2010-03-16T14:54:00.004+01:00

Fa ja massa anys, durant la carrera, l'Indiano va tenir una gran sort: se li va travessar una professora que impartia "Sociologia general I", i no hi va haver manera d'aprovar el carai d'assignatura. El mur havia caigut, però la dama continuava basant el seu programa en una barreja de Marx i Freud. A l'Indiano allò li semblava impossible de païr. A més, la dama, molt admirada per alguns companys, tenia un discurs d'allò més enrevessat. Com a resultat, l'Indiano va agafar una aversió a l'assignatura en qüestió que va fer que no la reprengués fins temps més tard, i aquesta va ser la gran sort: el professor era Salvador Cardús i Ros.

El Professor Cardús sempre trobava la manera de fer senzilles classes magistrals. Sempre posava sensatesa, sentit comú, prudència, fermesa a les seves classes. Un recull d'idees, no de frases exactes, que recordo:

-"Els llibres importants, en general, tenen poques pàgines."

-"Si renuncieu a participar en les organitzacions d'estudiants i la vida universitària, la facultat s'empobrirà, i per tant vosaltres també."

-"Quan jo escric als diaris faig opinió. No cal que hi esteu d'acord per a seguir les meves classes"

Naturalment, l'Indiano va aprovar l'assignatura. Al final de curs, tot i que havia intimat poc amb ell, un dia va entrar al seu despatx en hores de tutoria i li va regalar un dels seus llibres d'història favorits: "Las tres Españas del 36", del Paul Preston -per cert, lectura genial-. L'Indiano recorda que el professor Cardús es va quedar una mica sorprès.

Des d'aquells temps l'Indiano no l'ha tornat a veure, i hi discrepa, com hi discrepava en el seu temps, en articles d'opinió que en llegeix. Però darrerament, el professor Cardús, des de la seva posició de Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, dóna motius d'orgull a aquells que han passat per aquelles aules. Com ho ha fet? Impulsant algunes accions plenes de sentit comú, però tant valentes i agosarades en la universitat pública d'avui com:

-fer un acte acadèmic de reconeixement als graduats i doctorats de cada any.
-demanar als estudiants que participin.
-establir un directori de graduats perquè els alumni puguin fer xarxa.
-acollir a la facultat conferències tant diverses com les de Rosa Díez o Ibarretxe, i defensar, a peu dret, davant dels clàssics rebentadors d'actes, que els conferenciants poguessin parlar.
-recordar a alguns professors, a través dels butlletins electrònics de la facultat, que cal que compleixin amb la seva obligació d'ensenyar, i que això no consisteix tant sols en impartir classes.

Es podrà discrepar de Cardús des del punt de vista ideològic. Però haurem de reconèixer que tant de bo el país tingués més gent amb la seva ètica, la seva empenta, i el seu civisme

Un gest senzill

2010-03-09T09:37:00.004+01:00

El de recollir l'aigua de l'aixeta amb la ma, acostar-la a la boca, i xarrupar-la.

Gairebé cada nit, tinc la sort d'acostar la ma còncava regalimant aigua a la boca de la Indianeta, perque en acabat de rentar-se les dents xarrupi l'aigua, glopegi, i escupi la pasta de dents

I tinc també per tant la sort de recordar-me de la meva cara de sorpresa, aquell dia de gener que, posant la ma còncava, vas fer el petit miracle de recollir aigua de la font dels enamorats, i me'n vas donar, així, amb la ma. Jo era petit i no em sabia avenir que es pogués agafar aigua d'aquesta manera.

Cada vegada que bec aigua d'aquesta manera em recordo de tu, Tieta.

Foto: aiguafreda.cat

Saps, Tieta Lola

2010-03-05T11:20:00.003+01:00

Saps, Tieta Lola, suposo que és perquè em manques tant, que fins ara mateix, ara, que farà quatre anys que vas marxar, t'escric.

I és perquè ahir algú em va fer recordar del teu poema favorit. I perquè a l'ametller del costat de casa -hi ha petits miracles a la ciutat, tieta, fins i tot ametllers florits emmig del trànsit- ja se li veuen tots els preciosos brots verds després de la florida.

I perquè ahir vaig explicar contes on tu jugaves a pilota, a hanbol, i ens feies espases amb diaris enrotllats de paper, i anàvem a buscar molsa, i ens feies buscar bolets, i amagar ous per Pasqua...i...i....i.

A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard , bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall i Gorina
(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)

Street view: un accelerador de partícules de nostàlgia

2010-02-23T11:50:00.006+01:00

Des de fa pocs mesos, "San" Google Map ofereix la funció de "Street View" per a la Ciutat de Mèxic. Aquesta eina, que molts de vosaltres deveu conèixer, permet disposar de la vista d'un carrer com si hi passejessis en un cotxe descapotable. Fins fa poc, per a la Ciutat de Mèxic, un s'havia de conformar amb imatges de satèl·lit de resolució força baixa, per comparació amb altres capitals del món.

Ara no. Ara l'Indiano, si ho desitja, pot passejar-se per "Hamburgo y Toledo", i veure com despatxen carnitas. Pot passejar-se pels carrers del seu record, que fa tants anys que no veu. Pot apreciar que el moviment de recuperació de "la Roma" continua a bon ritme, i que l'Avinguda d'Álvaro Obregón continua sent una joia.

Pot veure que, malgrat l'últim terratrèmol, no hi ha cap fissura en l'edifici que tant estima. Pot observar que al cafè del Parque México que tant freqüentava, finalment els han deixat posar cadires a la vorera.

I pot deixar volar els records. Els dies ventosos del mes de gener eren els seus favorits. Pujava a la terrassa, entre la roba estesa, i admirava els volcans majestuosos que s'alçaven a l'orient. Nits fredes i matins frescos: 5 graus. Agradables migdies a 22-23 graus. I després, febrer i març, amb vent, sol, plugetes: "febrero loco y marzo otro poco".

Llocs trepitjats, llocs viscuts, llocs d'alegria, d'esperança, d'enyor, d'amistat. El vent de la ciutat de l'Indiano, la seva meravellosa llum. Aquella ciutat és tant seva com Barcelona. I veure-la com si hi passegés és com rememorar un vell amor, però d'una manera extraordinàriament vívida. Tant, que les partícules de nostàlgia s'acceleren a la velocitat de la llum, i desemboquen al canals lacrimals.

Fotos: ciudaddemexico.com.mx ; hotu matua a Flickr.com

Desori, coratge, propostes

2010-02-08T23:13:00.006+01:00

En aquesta època de crisi, l'Indiano ha revisitat alguns capítols de "Sí Ministre". Són d'una vivacitat refrescant, i il·lustrativa del que li està passant al "Gobierno del Estado" en aquests dies de "ara-anunciem-un canvi-ara-el-retirem-que-era-només-una-proposta-interna". Vet aquí una mostra:

Escena: dos Secretaris Permanents alliçonen el Secretari Personal del Ministre:

-Hi ha quatre paraules que has d'incloure en una proposta si vols que el Ministre l'accepti:

-"ràpid", "simple", "popular", "barat".

-I, de la mateixa manera, hi ha quatre paraules a incloure en una proposta si vols que sigui rebutjada:

-"complicat", "llarg", "car", "controvertit".

-I si vols estar ben segur que el Ministre no l'accepti, has de dir que la proposta és "una prova de coratge"

-Això és pitjor que fer servir "controvertit"?

-I tant! "Controvertit" vol dir que perdrà vots. "Coratge" vol dir que perdrà les eleccions!

Font: Yes, Minister. Capítol: "The right to know" BBC

(A la FNAC venen la sèrie sencera, 21 capítols, per un preu ridícul, i en versió catalana si no esteu avesats a la deliciosa versió british)

P.S. També resulta mooolt recomanable rellegir "Obèlix i Compania"

Suc de maduixes

2010-01-28T10:32:00.005+01:00

-Maduixes, moltes maduixes, Papa!

-"Paree", digu'em "Paree".

-Vale, Pap...Pareee.

-Au, ja els has tret les fulletes?

-Sí!

-Molt bé, comencem!

La liquadora engega amb soroll endimoniat, i la comencem a "alimentar". L'Atila treu al cap per la cantonada amb un gra de raïm esclafat a les mans. L'Indiano corre a eixugar-lo. La Indianeta, mentrestant, continua posant coses a la boca de la liquadora i abaixant el pistó. Les maduixes li esquitxen el pijama, però sense riure, molt seriosa, continua la seva feina, i es va eixugant les mans al pantaló.

-Indianeta, compte! no t'eixuguis al pantaló!

-...(riu)

Hem processat tres grans gots de suc.

I bevem tots quatre, amb palleta. Hmmm.

Ingredients: una capseta de maduixes, un grapat de grans de raïm, dues mandarines, un tros de pinya, una poma, una aranja, una pastanaga.

Estris: una liquadora, una rentadora.

Foto: cookingconpausan.blogspot.com

Un monument

2010-01-05T09:15:00.003+01:00

Cap d'any a Suïssa. L'Indiano ha vist sovint que la gent adora aquest país, o el critica exacerbadament. Ara no entrarem en disquisicions sobre banca ètica. Continuem.

Cap d'any a Suïssa, deia, en un poblet de 400 habitants d'un cantó francòfon. És dia 31, el matí s'ha llevat fosc. I fred, és clar. L'Atila ja ha devorat el biberó i juga amb un tren. Tot i que a dins s'està bé (21 graus), a fora marca -4.

En Y. entra a la sala repentinat i amb cara de son.

-Ahora salimos a ver el otro monumento del pueblo.

-Del que me hablaste ayer?

-Sí

-Pero salimos ya?

-Sí, pronto va a haber demasiada cola

-?

-Sí, mira

I assenyala a través de la finestra, un camionet, amb el lateral obert, aparcat emmig de la placeta. A aquesta hora, 8 del matí, a -4 graus, i caient aiguaneu, hi ha una dotzena de persones a la cua. Ens vestim per sortir, i malgrat la recomanació de la A., no ens enduem el paraigües.

A la cua, malgrat el fred, hi ha un caliu increïble. La parròquia s'acosta fidelment a venerar els formatges que, cada divendres -avui un dia abans, ja que demà és festa- els porta el Marcel Huguenin. Ell és l'altre monument del poble, després del castell. I estar a la cua de la seva parada és una celebració. Sota la pluja, hi ha la ironia de l'home gran que, amb gorra i pipa fumejant, comenta la jugada amb la veïna, la mestressa de la granja de vaques. Un nen s'està a coll i bè del seu pare, rosegant un tros de gruyère que li ha donat el Marcel. Es fan bromes sobre el temps, sobre la quantitat de formatges que s'endú l'un o l'altre, i s'ofereixen bons desitjos per l'any nou.

L'Indiano ha estat intentant fer una tria mental raonable del que es vol endur, i no se'n surt. És com estar davant de totes les meravelles del món juntes i haver-ne de triar només algunes. Però el que tenen de bo els terminis és que s'acaben, i li arriba el torn. Per cert, a les cues a Suïssa, ningú no es cola, és clar. Ni tant sols es pregunta qui és l'últim quan s'arriba. Un sap que és l'últim en arribar, i que ningú que vingui darrera provarà de colar-se.

Sàviament aconsellat pel Y., la tria és un quart de formatge per a raclette, una barreja per fer fondue, un formatget de cabra tendre, un de curat, i un tros de vieux gruyère. Fins aquí una tria bastant clàssica. Queda espai i pressupost per un Vacherin Mont d'Or, una deliciosa manera de fer un àpat festiu sense complicar-se: al formatge, que vé en una capsa de fusta rodona, se li fa un foradet, se li tira un rajet de vi blanc, es posa al forn 5 minuts, i es posa al centre de la taula: per sucar-hi pa, o per menjar-se'l a cullerades.

L'Indiano és un devot de Suïssa, perquè és un país on es veneren els formatges.

Per cert, ja heu provat el Bleuchâtel?

Felicitats Petites

2009-12-13T18:51:00.002+01:00

Que l'Atila canti ( i entoni) abans de saber parlar, i que xuti la pilota com si fos tres anys més gran.

Que la Indianeta i l'Atila es reconciliin i s'abracin després de pegar-se.

Fer una guerra de coixins al llit.

Fer croquetes amb la Indianeta, i acabar ben plens de farina arrebossant-les.

Que l'Atila devori les croquetes al crit de "mmmmm...qué bueno!"

Inventar-se contes on apareixen ells, els seus amics, i el Mickey Mouse (i que no falti la Minnie, l'Ànec Donald, ni el Pluto...ni el Goofy!)

Que de bon matí l'Atila et faci una abraçada i et vagi donant copets a l'esquena.

Despertar la Indianeta cantant una versió adaptada del "Bon dia" dels Pets, o "Res no és mesquí".

Fer entrar l'Atila a l'habitació perquè desperti la N (és l'únic que ho aconsegueix a la primera).

Jugar a fer-se pessigolles. A fer puzzles. A pintar amb els dits. A fer el cavall i l'elefant.

Aconseguir que s'adormin.

Xerrar amb la N. després que s'adormin.

Les millors àries d'amor (II)

2009-11-28T00:34:00.003+01:00

Si parlem d'amor suïcida, val la pena remarcar l'"Edgardo" Carreras. Quan l'Indiano era petit i el portaven a l'òpera, sempre es preguntava com podia el tenor seguir cantant, i en registres tant aguts, després d'haver-se clavat una daga:)

Després també hi ha l'amor més agut (9 mítics Do!), i el més còmic, de "Tonio" Flórez

Però si hi ha una passió veritable és la del gran "Rodolfo" Alagna. Qui no se senti emocionat té sang d'orxata. Indiano dixit.

Les millors àries d'amor (I)

2009-11-21T18:05:00.006+01:00

Què pot igualar, en termes musicals, el cant d'amor desesperat de "Cavaradossi" Aragall...

O la profunda tristesa de "Felip II" Ghiaurov...

L'Indiano només sap que ha après a estimar aquestes melodies durant anys, i el continuen commovent.

Amunt, amunt!

2009-11-20T10:46:00.002+01:00

Amunt, amunt!
Em diu el porter quan veu que he trobat muntura a l'estació de bicing aquest matí -roda fluixa, direcció torçada, però canvi lleuger.

Amunt, amunt
Em diu la cruïlla de cada matí, on trobo la mare de cada matí. Porta una menuda a la ma dreta, i un somriure cansat, i una feminitat potser oblidada, que es torba quan se sent observada.

Amunt, amunt!
Diuen els carrers de vianants que travesso amb roda lleugera. Arribo al peu del coll, em trec l'americana. Enfilo Major de Sarrià deliciosament buit de trànsit, amunt, amunt. A la plaça dalt el coll, la quiosquera somriu i m'allarga el diari.

Amunt, que la vida fa pujada, i no hi ha res millor que fer camí i arribar al cim.

Pons això

2009-11-10T09:32:00.005+01:00

Ha costat, però l'Indianet, des de fa 4 dies, per fi, ha entès que l'horari havia canviat, i ha decidit llevar-se més tard de les 6 del matí.

L'Indiano comença a "ser persona" de nou.

Tant, que l'altre dia, quan l'esbós de somriure tímid de la Laura sortia per la porta, i enfilava carrer avall. L'Indiano li va dir:

-"hola".
Ella es va aturar, es va girar.
-"Gràcies" va dir l'Indiano.
-"Perquè?"
-"Per fer pujar aquesta petita"
-"Però si fa molta bondat..."
-"Molt bé, molt bé"

L'Indiano sempre ha pensat que el mínim que es mereix qui passa tantes hores del dia educant els seus churumbeles és un "gràcies".

Pons (còmica contracció de "pues" i "doncs" de la Indianeta) això. Gràcies. A totes.

Jordi Graupera

2009-10-15T11:18:00.004+02:00

En Jordi Graupera, que alguns coneixen des que col·labora en tertúlies a RAC1, i que alguns vam descobrir en un excel·lent llibre de Converses amb Xavier Sala i Martín, té l'Indiano fascinat amb aquest fragment que va escriure fa uns dies, a propòsit de la seva experiència d'estudiant a la New School for Social Research de Nova York. Vet aquí:

"(...) El que és realment diferent, el que ha deixat en evidència la meva carrera acadèmica -si és que es pot dir així, a hores d’ara- són els estudiants. La voracitat. La gana. Les hores. La mirada inquisidora contra els professors i el què diuen. Les preguntes desacomplexades, les discussions obertes. La professionalitat amb què estudien, es preparen les classes i defensen un discurs. La solidesa dels seus arguments i la rapidesa amb la qual accepten que han comès un error i rectifiquen. La llibertat amb la qual fan i són. “No em parlis gaire de la teva beca, Jordi, jo pago 30 mil dòlars l’any per estudiar aquí. Els matins vaig a New Jersey a donar classes a un Institut”.

Torno cap a casa provant de recordar la quantitat de coses que creia haver après a la gespa que envolta la facultat de Dret de la Universitat Autònoma, als bancs freds del claustre de la Universitat de Barcelona i al bar de la Universidade Católica de Lisboa. Em revé una melodia de Llach, però no consegueixo trenar la lletra. M’he promès no menysprear ni qui soc, ni què he fet, ni el que m’ha donat el meu país. Hi ha la temptació de la distància: la que magnifica el gust del fuet i menysté la qualitat i les forces del país. No, no faré això. Jo soc el país també, el seu gustós porc i la seva anarquia. És meva la principal responsabilitat, però hauria agraït que algú m’hagués ensenyat el meu deure a ser millor. Ni que fos pagant 30 mil dòlars l’any. Els val.

Canturrejo Llach mentre obro el Leviathan de Hobbes i sóc transportat 20 minuts dins del vagó que em duu a casa."

Les negretes són de l'Indiano. Podeu llegir l'escrit sencer aquí. Recordeu el seu nom: Jordi Graupera.

Cuina Show

2009-10-12T12:01:00.001+02:00

Situació crítica: són les 8 de la tarda, s'ha fet tard, els churumbeles estan amb gana, i l'Indiano encara no s'ha posat a fer el sopar.

La N. està despenjant la roba, procurant que la tramuntana no se l'endugui a la roba i a ella.

Els churumbeles s'estan barallant per una pissarra màgica de la Barbie. L'Indianet, amb les celles còmicament arrufades, abraça la pissarra amb força i li diu a sa germana: "¡ES MÍO!". La Indianeta mira de prendre-li la joguina estirant-la per una nansa, i xisclant amb ganes. L'Indiano es mira l'escena de cua d'ull, ajupit davant la porta de la nevera oberta, observant el trist panorama que li ofereixen els prestatges. Fins que uns daus de patata bullida que veu en un racó l'inspiren.

-"Ep, bitxos! Mireu, mireu que el Pare farà màgia!"

Els churumbeles corren cap a la cuina.

-"Seieu aquí!", els diu l'Indiano, que ha posat un parell de cadires a la cuina, a una prudent distància del marbre i els fogons.

I aquesta és la recepta.

4 ous

Formatge ratllat

daus de patata bullida

Oli, sal

Molt de teatre i onomatopeies!

-Es trenquen els ous deixant-los caure dins un bol des d'un pam d'alçada- Ohh....Ohhh

-Deixes que els nens batin uns mica fent soroll de batedora

-Els daus de patata cauen dins els ous batuts com la pluja- ploff, ploff...

-El formatge ratllat cau de mooolt amunt, volant com les papallones.

-L'oli s'escalfa, hem d'anar amb compte!

-Un cop dins la paella, els ensenyes com l'ou va quallant, sempre amb distància.

El moment màgic, tombar la truita : Tachán!

Mai l'Indiano no havia tingut un públic tant entusiasta i atent a tot el procés

Aviadores

2009-10-05T19:10:00.005+02:00

Sempre que l'Indiano intentava explicar què era un "Aviador", li costava fer-ho entendre als interlocutors catalans.

Hauria d'haver estat fàcil d'explicar per ell, donat que va tenir uns cinc "aviadores" al seu càrrec, i a un, fins i tot, el va arribar a conèixer en persona. Però no, no era fàcil d'explicar.

Fins que l'altre dia, "fullejant" per internet un dels grans diaris de l'Altiplà, va trobar una notícia, que tant li ha de servir per explicar-se millor. Senyores i Senyors, els "aviadores" són això.

Gràcies, Montserrat

2009-10-02T16:09:00.002+02:00

La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total es una victòria completa.

Mahatma Gandhi

Gràcies, Montserrat

Hamburgo y Toledo

2009-09-29T16:44:00.015+02:00

Ciutat de Mèxic, algun dia de 2005.

Sona el telèfon. Quin sona?, pensa espantat l'Expatriat. Té tres telèfons a la taula que queda al seu darrera. El telèfon "normal" (dos filtres de secretàries), l'inalàmbric de recent instal·lació, i La RED. L'aparell de La RED és més gros, tot i que del mateix color gris que el normal. Quan sona La RED ha de córrer cap a ella, perquè el truca algú, sense intermediació protocolària de secretàries, de la mateixa categoria o de categoria superior en l'escalafó de l'Administració.

Existeixen trucades especialment temudes. Podria ser que el truqués el Contralor Interno (una figura administrativa barreja d'Interventor i Fiscal Anticorrupció). Podria ser el Jefe, que després de diversos dies sense pelarlo [fer-li cas], li volgués encarregar una feina urgentíssima, com ha estat el cas fa una estona. Fins i tot podria ser el Director General de l'IMSS, que té a càrrec més de 300.000 treballadors, i un pressupost molt superior al de qualsevol Secretaría [Ministeri].

-Órale, Pinche Berenguer, ya deja de hacer como que estás trabajando!

Buff, sospira l'Expatriat, sentint la veu de l'Enfant Terrible, etern bromista.

-Venga Luis Miguel, no chingues, que ando con un trabajal. ¿Que no sabes que para esta tarde me pidió el Jefe un reporte sobre la mora en las subdelegaciones de todo el Valle de México?

-Seguro que al cabrón ya se lo tienes todo hecho. Acá abajo en Tokio te esperamos Chucho y yo.

L'Expatriat penja, baixa per les escales, i saluda a les recepcionistes tot sortint al carreró. Allà es troba la inmensitat humana de l'Enfant Terrible de l'IMMS. Molt de poder. Un nen gran amb una gran metralleta. L'Expatriat, quan el veu, pensa que té la sort d'haver-hi de tractar només per a temes informals, i no per a temes de feina. El que per a ell és una mole simpàtica, per a d'altres (col·laboradors, subordinats, proveïdors) és un malson. Avui el Luis Miguel està d'un humor excepcional, i amb ganes de broma.

-Vamos por unas carnitas, güey!

-¿Carnitas a estas horas, Chino? Pero si ando apenas terminando de desayunar.

-Ya probaste las de aquí merito, en Hamburgo y Toledo?

-Pues no.

-Pues vas a ver...

Anys més tard, l'Indiano encara somia en aquells tacos de carnitas, introbables a aquesta banda del charco.

Fotos: The Masa AssAssin a Flickr.com

Petits contes suïcides (III). Dies de pau

2009-09-24T12:45:00.003+02:00

Els dies de pau s'havien acabat. Ja feia massa mesos que esquivava la seva sort.

-"Ho sento Xavier", li havia dit aquell matí la seva última esperança, que vestia l'habitual trajo gris i corbata grana. "No et podem donar més crèdit: això ja ha de passar al Departament de Riscos, i et vull estalviar un disgust: segur que ens diran que no ¿Perquè no ho parles amb la Mercè i feu una hipoteca del pis?"

- "No ho sé", va dir posant-se la ma sobre l'esternó, intentant controlar-se. "És que és dels meus pares, i son grans, i em sap greu. Ho pensaré. Sisplau no en diguis res a la Mercè, si truqués."

-"Tranquil, Xavier", va dir la seva apagada esperança amb un somriure professional matisat de tristesa.

Va entrar a l'església que hi havia una mica més enllà, arribant a la cantonada. Va caminar maquinalment cap a primera fila entre els bancs deserts. Ell, ateu convençut, escèptic confés, trobava pau a les esglesies buides, a mig matí. Allà, a ningú no li extranyava veure'l plorar una estona. Allà, podia parlar amb els seus difunts, i trobar un bri d'esperança. Allà, els seus maldecaps el deixaven tranquil. Era un bon lloc on anar quan no sabia on anar.

De fet, i des de feia ja vuit mesos, no tenia enlloc on anar, quan, impecablement afaitat, sortia al carrer, feixuc, perlat de suor, arrossegant la seva panxa, amb la ridícula mariconera creuada. Des de que el fons de capital risc s'havia cansat d'invertir, ell sabia, igual que els altres companys, que la seva feina penjava d'un fil anguniosament esprimatxat per la baixada de vendes. Primer li va tocar a ell i al Capdevila, i els altres seguirien uns mesos més tard.

Els alemanys s'havien comportat, i la indemnització li havia servit per amagar a tothom la seva pregona vergonya de desocupat. Ara, incapaç d'afrontar el seu futur erm, carregat de responsabilitat, ofegat per la bola de neu de mentides que havia anat creixent descontrolada, no sabia cap a on caminar. No li havia dit res a la Mercè, que fantasejava amb un fantàstic viatge a Irlanda amb els nens, la propera primavera, i continuava, per al seu desesper, comprant coses de marca, perquè "allò de les marques blanques no pot ser bo."

Va caminar per Mare de Déu del Coll avall, com si les seves cames el portessin sense que ell ho volgués. Es va aturar a la cantonada amb Baró de la Barre, i va tirar a una bústia les tres cartes de comiat que havia escrit aquella matinada passada -una per la Mercè, l'altra pels nens, l'altra per al seu amic Guillem-.

"Alea Jacta Est", va pensar mentre sentia com queien les cartes dins la bústia, tot esguardant, allà baix, el Pont de Vallacarca.

Petits contes suïcides (II). Roma bé val una missa

2009-09-17T11:01:00.007+02:00

Es va llevar amb ressaca, i va arrossegar als peus cap a la cuina. A la nevera hi havia mig entrepà mossegat, que ella mateixa havia deixat la nit passada -tot just ara ho recordava-. El va agafar amb intenció de clavar-li queixalada, però li varen venir basques. Va obrir una cervesa i se la va beure amb delit, en tres grans glopades llargues, intenses.

Intensitat. Quan era petita sempre li demanaven aquella mateixa intensitat, i ella, menuda, atlètica, corpulent, corria i picava la bola amb tota la seva ànima. El revés, aquell revés a dos mans era superb. Ara ja no tenia ganes ni de donar classes als nens. N'estava farta. Havia crescut en pistes de tennis, emmig de tornejos, suor, vestidors, dieta, abandó.

Mai no els perdonaria que l'haguéssin deixat allà, a l'intempèrie, exposada al fracàs, i sense joventut. Sense regals, sense treva. Li era igual que la vida dels seus pares hagués estat dura, i haguéssin hagut d'emigrar. No els perdonava els crits, les borratxeres, els insults que ella i la seva germana sentien des de l'habitació.

En Demian havia estat la seva llum durant aquells dos darrers anys. Va ser ell qui la va treure del pou d'alcohol on es llançava cada diumenge al migdia, després d'acabar el seu torn de nit a la benzinera del poble. Va ser ell qui la va portar a Paris amb autocar, i aquells tres dies varen ser els més a prop que ella havia estat mai del paradís, explorant dia i nit la ciutat i els seus cossos.

Sempre li havien agradat aquelles espatlles una mica caigudes i l'aire distret i reflexiu del Demian. Aquella inseguretat tant segura. La mateixa seguretat amb què ahir la va deixar. Li va dir que prou, li va dir que no s'enganyessin més, que no estaven bé, que la vida al seu costat no era "divertida" Què necessites? li va preguntar, i ell va dir: una altra paulaner. Ja s'havien begut sis paulaners. Aquesta és la darrera, li va dir, ves-te'n. I va córrer a abraçar-lo, i li va enfonsar el cap al pit, com feia amb el seu pare quan perdia un partit, els dies que el seu pare la podia venir a veure. Va pensar en el seus pares, que deveien estar ofegant-se en paulaners a la cantina del centre, al costat de l'estació de Jungfernstieg. També va pensar en la seva germana, que a aquelles hores devia estar rodant algun anunci. Ella, ella tenia la mirada clara i els llavis carnosos, però era massa baixeta per fer de model. La seva germana, en canvi, era com un cigne, i tot el que ella tenia de rabassuda ho tenia sa germana d'estirada.

¿Què li quedava, ara que en Demian havia sortit per aquella porta? Res. Només buidor. Només les seves amigues llunyanes que continuaven a l'Institut que ella havia deixat per córrer darrera una pilota. Va anar a buscar les caixes de diazepam a la farmaciola. La seva mare en necessitava feia anys per dormir quan sortia de netejar oficines, a les 5 del matí. Va buidar toootes les pastilles dins un bol. I va caminar, ingràvida, cap al moble bar. Li havien dit que seria com una gran borratxera, i que no es despertaria.

Quan s'ajupia va sentir el "tiritún!". "Tiritún, Tiritún!" insistia messenger. Es va acostar al seu portàtil.

-"Hola Oksana!", li deia el missatge. "Avui hem ensenyat la teva foto als nens! I ens han dit que t'esperen, que ja només falten 5 setmanes perquè vinguis!"

-"Que bé!" va respondre entre llàgrimes.

-"Mira la foto que els hem fet avui".

Allà estaven, dues criatures, que esperaven les seves carícies. I aquella família romana encantadora que tant havia insistit, malgrat la seva manca d'experiència, en que els anés a fer d'Au pair.

Va buidar el pit plorant llargament. Aquells dos somriures li deien: "Ens faràs alguna classe de tennis?". Va agafar el seu peluix, la seva pilota de la sort, ja grisa i pelada pels anys, i se'n va anar a dormir alleujada. Roma bé valia una missa.

Inspirat pel Post : "Finale" de Pedro Lluch

Petits contes suïcides (I). 100 iardes de seda dental

2009-09-14T18:59:00.005+02:00

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.

Anys més tard, davant el mirall del bany, mirà amb fredor l'envàs buit de seda dental, i recordà aquell matí llunyà en què el seu pare el portà a conèixer el gel.

Sense seda, va pensar, sí, unwaxed. Total, pel que li havia de durar, no calia gastar-se diners en una seda dental gaire exquisida. Tot just sortien de menjar unes extraordinàries pizzas a la piedra en aquell llogarret turístic de la Patagònia Argentina que era El Calafate. Li havia quedat alguna cosa que el molestava entre les dents, havia entrat a una farmàcia, i li havia fet gràcia aquell envàs hexagonal, i aquella mesura: 100 iardes.

Al vespre, a l'habitació, mentre s'aplicava a netejar-se les dents amb la seda, sentia la televisió engegada, sotmesa al persistent zapping del seu germà. L'endemà era el dia.Visitarien una glacera que quedava més lluny -el nom avui no el recorda-. Ja havia sentit reiteradament les instruccions de vigilar de no caure a l'aigua. Era tant glaçada, deien, que en dos minuts d'estar-s'hi cap persona no en sortia viva.

S'havia acabat la misèria, i s'acabava una època tèrbola, se suposava. Però tot seguia igual, en aparença. De fet, tot plegat el fastiguejava. El fastiguejava profundament aquella misèria emocional, la paràlisi que impedia a aquella trista família encarar separats aquella nova vida que els esperava. Era l'últim gran viatge familiar que feien, i tot el que hi havia eren tòpics, silencis, retrets, sempre revestits d'una freda i exquisida, dura formalitat. Tots plegats feia massa anys que jugaven la mateixa comèdia, i eren incapaços d'aprofitar la ocasió per dir-se i dir a l'altre que sí, que la vida a vegades era fotuda, però que s'estimaven, i que continuarien estimant-se, i que desitjaven que en la nova etapa els anés bé.

A ell, particularment, li havia tocat fer la comèdia més gran, la del bon fill i l'estudiant modèlic. No s'enganyava: ell era el primer intèrpret d'aquella banda sonora vital de trista por i d'incomunicació. No s'enganyava: ja en tenia prou.

El mètòde era perfecte: la barana oberta a popa, un saltiró per anar a petar entre l'escuma i els remolins provocats per l'hèlix en l'aigua glaçada. Mantenir-se el major temps possible sota l'aigua. El vaixell, havia de virar, l'havien de localitzar entre l'escuma. No hi hauria temps. Dos minuts. Havia d'aguantar dos minuts sense que el traguessin de l'aigua.

No els havia dit res, no. A ningú. No havia parlat a ningú de les seves hores, dies, nits, setmanes d'atonia sense sentit, de fredor a la pell, d'inutilitat, de ràbia i fàstic. Tant se li'n fotia tot plegat. Bé, no, hi havia els seus avis, la seva mirada càlida i el seu sentit comú bàsic i despullat de retrets. Hi havia els gegants de la seva infantesa que intentaven aturar-lo.

Es va quedar sol, per fi, a popa, després de les estúpides fotos de rigor per l'album familiar. Va dubtar, de nou, com altres vegades. Tot i que hi havia un pas tancat amb una cadeneta, era fàcil saltar. Seria suficientment potent el salt, però?

Amb un gest distret va treure de la butxaca l'objecte extrany que el molestava: era la seda dental. Se la va mirar. Tant petit i tant pràctic. Pràctic. Allò era una putada per a ells, era molt poc pràctic. Treure el cos d'emmig de l'aigua glaçada. Autòpsia, forenses, preguntes. I sobretot, sobretot, la repatriació del cadàver. Caríssima. Massa complicat. No els ho podia fer.

Es va allunyar de popa i va anar cap a dins, a continuar la seva vida de pantomima.

Felipe Calderón Hinojosa

2009-09-06T11:04:00.001+02:00

No li falta un dit com al Lula, ni té les faccions indígenes de l'Evo Morales, ni la retòrica abrandada de l'Hugo Chávez.

No és d'esquerres -oh pecat!- sinó democristià.

Forma part d'un partit, fundat l'any 39, que ha estat i continua sent la única alternativa sòlida al sistema de dictadura perfecta (Vargas Llosa dixit) que representa el PRI.

Va haver de jurar el seu càrrec emmig d'una contrareforma organitzada per un mal perdedor.

Ha tingut els nassos de donar diversos cops de puny a les xarxes de narcotràfic.

Ha maldat per fer canviar un sistema d'Administració Pública escleròtic, una política fiscal esquifida, i una gestió de l'energia ancorada en tòpics populistes.

Fa pocs dies va arribar a l'equador del seu mandat (a Mèxic els mandats presidencials són de 6 anys), i, com és costum a l'altiplà, va dirigir un missatge als ciutadans.

Emmig d'una Amèrica Llatina segrestada per discursos i polítiques neopopulistes inspirades en la pitjor demagògia, l'Indiano voldria rescatar algunes paraules sàvies d'aquest discurs, tot i saber que això que farà és pecat, gairebé tant com mostrar simpatia per la causa jueva.

Algunes frases del discurs de Calderón:

“Soy el primero en reconocer que a la vista del México al que aspiramos, lo logrado es claramente insuficiente. Que a este ritmo tomaría muchos años y, quizá décadas, el poder vislumbrar en hechos concretos el México que queremos. Que por muchos que han sido los esfuerzos por mitigar la pobreza, cada crisis alimentaria o económica como las que vivimos, representa un nuevo golpe a las posibilidades de vida digna de millones de mexicanos.”

“Sí, sé que es muy difícil cambiar. Es tan difícil que por eso México, en alguno de sus rubros esenciales, no ha podido cambiar en décadas. Hoy tenemos que hacerlo, porque además ya no quedan otras alternativas, porque el tiempo y los recursos se nos agotan, porque las necesidades de la población son cada vez más apremiantes. Hoy, cambiar de fondo no sólo es la mejor, sino la única alternativa."

“Tenemos que hacer más con menos. El gobierno federal será el primero en poner el ejemplo. Mi gobierno no pedirá a nadie un esfuerzo que antes no haya hecho en su propio ámbito. Una vez que el gobierno federal haya puesto la muestra y mostrado en los hechos que está dispuesto a hacer mucho más con menos, podrá, en justicia, pedir a la sociedad su parte para esta tarea común”.

A Mèxic, més enllà de morts i de desastres, també hi ha el sentit comú, aquest que mai no ha tingut gaire bona premsa.

Font: www.eluniversal.com.mx ; les negretes són de l'Indiano.

El Güero

2009-09-03T11:41:00.006+02:00

Qui sap si El Güero continua a la cantonada de Insurgentes i Michoacán, ha pensat aquest matí l'Indiano.

En aquells temps mexicans, cada cop més llunyans -com n'és d'indiferent el temps als sentiments i als records- l'Expatriat es curava l'enyor entrant a "La Naval", un clàssic entre els clàssics de les botigues de vins i queviures d'ultramar. Allà, per un preu escandalós -és sabut que l'enyor belluga molts diners- s'hi troben bons priorats, i sobretot una acurada selecció de manchegos.

Tant entrant com sortint, l'Expatriat es fixava en aquell bolero (netejabotes), tant curiós, sempre amb la seva camisa gruixuda de quadres vermells, la seva gorra de beisbol, els seus cabells blancs, el gran nas de patata envermellit pel sol de l'altiplà, i , sobretot, la seva pell blanquíssima.

Al D.F. hi ha un munt de boleros pels carrers dels barris on la gent es pot permetre pagar 12 pesos (uns 60 cèntims d'euro) perquè li deixin les sabates ben lluentes. Al començament, la mentalitat benpensant europea fa que es vegi l'afer amb una certa angúnia "¿Algú agenollat que et llustra les sabates, i enmig del carrer? Uix no!". Al cap del temps, un cop tropicalitzat, l'Expatriat trobava que aquell era un bon afer per ambdues parts. Ell duia a les sabates netes per molt poquet, i donava feina a gent que volia treballar.

Comentant el tema a en Fausto, va resultar que el bolero en qüestió era un dels mites del barri. Es tractava ni més ni menys que del Güero, que segons deia la llegenda, havia netejat habitualment les sabates al Cantinflas mateix, que tenia les seves oficines allà a la vora. Des d'aquell dia, l'Expatriat se'l va mirar amb més curiositat encara, tot calculant que per la seva edat, la llegenda era perfectament possible.

Un dia va decidir anar al Güero a que li fes una bona boleada. Un cop assegut a la trona, però, l'Indiano va acceptar el diari que amb gest mecànic li va allargar l'home, i va mirar al seu voltant -el bronzit intens del trànsit d'Insurgentes, la façana mig enfonsada de l'altre costat del carrer, la vorera irregular, apedaçada, bruta-. Després va mirar avall, i va veure aquell avi, que podria ser el seu, treballant amb desfici per deixar-li les sabates lluents. Va sentir com li pujava des del pit una intensa onada de tristesa i vergonya, que li va impedir encetar la conversa que hauria volgut. Així que va esperar que acabés, va intentar curar-se l'esperit culpable donant-li un bitllet vint pesos, va musitar un "que esté bien", i va marxar.

Madoff segons Pere Calders

2009-08-17T12:01:00.005+02:00

"Això dels deutes -deia l'amic-, la gent s'ho mira a l'antiga i hi ha poques persones que els sàpiguen treballar. Cada deute (si no correspon a malalties) representa que s'ha adquirit alguna cosa. És una possessió condicionada, provisional si tu vols, però l'objecte conquistat o el desig satisfet són ben reals. Fixa't que, generalment, qui té molts deutes té també moltes coses i que, si no s'atabala, viu millor que els altres."

-I què vols dir amb això de fer-los treballar?- li havia preguntat en Deltell, amb la il·lusió de penetrar un secret vital.

-Vull dir que els deutes s'han de parcel·lar i sotmetre'ls a vigilància, sota minuta. És com si cultivessis un hort. Cada planta dóna fruits amb un punt de maduresa, i s'han de collir a temps, no deixar que caiguin de la branca. Cada deute, així que madura, s'ha de collir a base de contreure un altre deute, i així successivament. Si ho fas bé, tindràs crèdit, que és un dels grans invents de la civilització. S'estableix una cadena, a la qual pots afegir baules d'una manera indefinida...

-Però al final hi deu haver algú que se la carrega- objectà en Deltell.

-Oh, tots una mica! Ja se sap...Però es va elevant el nivell de vida que és el que compta. Si acceptes el sistema, has d'acceptar l'entrada en una gran confraria i estar disposat a fer el que puguis per la collita del veí. Si no es fés així perillaria tot el mètode. ¿Per què et penses que t'ajudo, jo, a part de l'amistat, que és un capítol diferent de les relacions humanes?

Pere Calders
L'Ombra de l'Atzavara, p. 270-271
Edicions 62, Barcelona, 1980

El temps que fuig

2009-08-09T00:32:00.004+02:00

1972

Setembre

M'assec, en la prima claror de cap al tard, cara al Coll de Sant Genís, contra una baixa paret seca -tanca esberlada d'un hort abandonat. Més altes que jo, als meus peus, es drecen unes tiges de fonoll. L'oratjol les fa vacil·lar. Es mouen, a dreta i esquerra, com un pèndol. Més aviat com un suau metrònom. És com un dolç bressoleig aquietador. El centre que dibuixa, incansable, l'arc de la circumferència, és l'arrel de la planta, clavada en el pedruscall.

Cel amunt, aquest sí que és un pèndol: un vol de falciots es llança, ràpid, per damunt de la riera, cap a la meva dreta. I, parant de cop, torna a l'esquerra, en un vaivé que no s'atura. ¿On és el centre d'aquests moviments? ¿De quins fils invisibles pengen les ales dels ocells? Qui sap, penso, si Calder no va trobar-hi la idea dels seus "mòbils"

En Calder sempre he vist alguna cosa de molt pur, d'angèlic gairebé. Les seves escultures tenen l'ànima que els dóna el moviment. Són com un joc d'infant. El fet que el balanceig del fonoll i el de l'estol d'ocells me les recordin, no esborra ni nega l'originalitat de l'artista. Potser, en el fons, l'originalitat no consisteix sinó en una síntesi, en una depuració, i més sovint en un aliatge. Mòbils de Calder: tiges que branden, lentes; fulles que tremolen; ales que gronxen. Tot hi és.

Tomàs Garcés

El temps que fuig
Prosa Completa, I
Editorial Columna, Barcelona, 1988

Coll de Sant Genís

2009-07-29T11:06:00.006+02:00

Esbufegant, pedalada a pedalada, ha pujat fins al coll de Sant Genís. 2 d'11, sol lluent, tramuntaneta, i tota l'esplendor de la badia de Roses a l'altra banda. Aquest ja no és el païsatge feréstec del Cap de Creus, és la porta a la terra promesa i civilitzada. Malgrat els blocs de Santa Margarida, malgrat les destrosses, la badia generosa, materna, blavíssima, preval.

L'Indiano hi regna, aquell moment és seu, de ningú més que de la joia d'haver-se superat. Se sent com un dia que, a Zacatecas, va pujar al Cerro de la Bufa, i mirant avall es va sentir com Pancho Villa després d'haver conquerit la vila. És sabut que no hi ha testosterona que no impliqui algun bri d'èpica, encara que sigui íntima i un pel ridícula.

Ha mirat cap avall, per on ha pujat, sense acabar-se de creure que hagi pogut. Un mil homes puja a peu pel camí. Això l'acaba de reforçar: si aquest triatleta està pujant a peu el darrer tram arrossegant la bici, ell podrà confessar que també ho ha fet! El triatleta, mut, fa un gest amb la barbeta arribant a dalt el coll. L'Indiano suposa que és una salutació. Gairebé sense aturar-se, torna a pujar al que més que una bici sembla un giny espacial, i es llança avall per un corriol. L'Indiano se'l mira entre decebut -li venia de gust comentar com n'era de màgica la vista- i espaordit. Mai no havia pensat que es pogués baixar per un lloc semblant.

Mira cap a la badia una darrera vegada, té un record per la A., puja de nou a la bici, nova i lluent, verge de pols encara, i torna avall, cap a la Selva.

Fotos: collsmaxim i gerard bosch a flickr.com

Hagamos un trato

2009-07-28T10:45:00.002+02:00

Compañera,
usted sabe
que puede contar
conmigo,
no hasta dos
o hasta diez,
sino contar conmigo.
Si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos,
y una veta de amor
reconoce en los míos,
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio;
a pesar de la veta,
o tal vez porque existe,
usted puede contar
conmigo.
Si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo,
no piense qué flojera
igual puede contar conmigo.
Pero hagamos un trato:
yo quisiera contar con usted,
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo;
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos,
aunque sea hasta cinco.
No ya para que acuda
presurosa en mi auxilio,
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo

Mario Benedetti

Dècada a dècada, gràcies Woody

2009-07-19T00:43:00.001+02:00

No sap ben bé perquè, però els anys que acaben en "9" sempre tenen alguna cosa d'especial per a l'Indiano.

El record inesborrable del 79 és la fèrria disciplina i el sistema de valors que al Lycée li va transmetre la Mme. Ruíz, sens dubte la millor mestra de primària que va tenir. Mme. Ruíz era una dona amb aquell accent tant característic del sud de França, aprop de la jubilació, menuda. L'Indiano encara sent clavats en ell els seus ullets blaus. El carinyo potser no era el seu fort, i per això l'Indiano, nen maldestre, va patir força el primer trimestre. Després, però, la mestra va començar a apreciar l'esforç i els resultats d'aquell nano, que encara avui, en un sobre envellit, conserva com un tresor els petits premis que ella li va atorgar: unes targetetes de cartró que, en l'anvers, tenen un dibuix d'un mestre forner, per exemple, i al revers una descripció de la professió.

El 89 va ser l'any del "Bac" el temut examen de revàlida per obtenir el Batxillerat al sistema escolar francès. I també va ser, per tant, el final de tota una època. Amb el Bac sota el braç, tot el curs se'n va anar a Madrid d'expedició a fer la selectivitat. De tornada, tot el món era seu. Tenien por i ganes, desitjos i temors. Però ja no eren els estudis el que els preocupava. Havien superat una etapa, i eren doncs, sobretot, lliures. No sabien gaire què tenien davant, a la tornada, al setembre, i pocs sospitaven que aquella abundor de llibertat els confondria, després de tants anys de metòdic i rigorós control escolar. Però això ho descobririen més endavant. Ara eren altres moments. Eren aquells temps de calor i sandàlies, de coqueteig, d'interminables trucades, d'exhibicions de feminitat, i de masculinitat. D'enamoraments estiuencs, felicitat i ll'agrimes. D'emoció.

El 99 també va ser sonat. Era un 29 de maig, i l'Indiano esperava que ella arribés, removent-se nerviós en una de les incomodíssimes cadires del Ra-La-2. "O el teu postgrau o jo", li havia dit ella algunes setmanes abans, tancant en un taüt, sense adonar-se'n, la poca vida que li quedava a aquella llarga història. I va ser el postgrau. I l'Indiano recorda la fredor de cirurgià -que en certes circumstàncies li sorgeix- amb què li va obrir el pit amb les veritats que feia anys li hauria d'haver dit. Ella es mirava primer el pit esmaperduda i sense dolor encara, mentre l'Indiano la començava a suturar amb inútils paraules de respecte. Després el fità. Ella sacsejava el cap i es tocava la ferida. S'acomiadaren fredament, i ell caminà per l'antipàtic carrer avall, trist i alleujat.

Clips: Manhattan (1979). Crimes and Misdemeanors (1989). Sweet and Lowdown (1999).

Vull baixar

2009-07-07T17:56:00.003+02:00

7:15 h

-Ma-MÁ! Ma-MÁ!

Silenci

-Ma-MÁ! Ma-MÁ!

L'Indiano es lleva i camina cap al bressol, que cada dia es fa més petit.

-Bon dia, Bitxo!

-Ehe! Ehe!

Alegria incontinguda i braços amunt de l'Indianet.

L'Indiano l'agafa a coll, es fan mútues abraçades i copets a l'esquena.

-A-am! A-am!

-Anem, anem a fer el biberó de cereals i fruita!

Cap a la cuina.

Queixes i plors de l'Indianet.

-Un moment, un moment, per molt que et queixis no aniré més ràpid! Au puja a la trona.

Hi puja d'una revolada, l'Indiano el corda.

Agafa el biberó i els ulls se li afinen de plaer: torna la imatge d'uns mesos enrere, quan s'agafava al pit, i li venia aquella son incontenible, que no l'impedia menjar, i menjar, i menjar. L'Indiano li parla i li acarona el cap.

L'Indianet acaba, i allarga el biberó al seu pare. Ara l'expressió de bebé li ha fugit de la cara. És Atila, perfectament decidit a començar les seves ràtzies diàries. Mira cap a la sivella que el manté lligat a la trona i diu al pare la primera frase intel·ligible que aquest li ha sentit:

-Vull baixar.

Lluna Plena

2009-07-06T15:00:00.004+02:00

-Mira Indianeta, mira quina lluna tant gran! Demà serà plena!

-Plena de regals?

-Sí bonica, plena de regals.

Foto: Cien de Cine a Flickr

Malinalco mon amour

2009-06-08T13:43:00.007+02:00

Totes les ciutats devoren els nervis i els sentits. Curiosament en ciutats monstre, com el DF, tot sovint es troben racons, coves, petits ecosistemes d'extraordinària riquesa, vida plàcida enmig del bronzit. És més fàcil escapar-se del monstre ciutadà al DF que a ciutats més petites, en definitiva, per paradoxal que sembli.

Però com sàviament dèia Jose Alfredo Jiménez, en una cançó preciosa, "Las distancias apartan las ciudades, las ciudades destruyen las costumbres."

A quin lloc anar aleshores, al voltant del DF, per fugir de la Bèstia? N'hi ha molts per triar, però el favorit de l'Indiano, sense cap mena de dubte, és Malinalco. I perquè? Perquè és equilibri en estat pur.

Un clima fantàstic tot l'any (compte amb el sol de l'altiplà, però), l'eterna primavera, però sense que s'assembli en res al caos de la famosa Cuernavaca, tot plegat en una vall rodejada de muntanyes de verd penetrant.

Una zona arqueològica no gaire visitada, amb una piràmide que val la pena. Uns carrerons típics molt divertits, una sèrie de restaurantets molt agradables, hotels de preu equilibrat, i pràcticament sense cobertura de mòbil en tot el poble...Cal alguna cosa més per a gaudir de grans i llargs moments de felicitat?

Sí, es pot completar el panorama amb aquest cóctel perfete que és el següent:

A l'ombra d'una palapa, arran de l'alberca, amb el ventet de l'altiplà fregant-te la pell, tot queda complert amb unes delicioses flautas, un margarita, i Jose Alfredo Jiménez de fons. Tot per compartir, és clar. . . Salut.

Fotos: wikimedia commons; www.lascupulas.com.mx; ciudadmexico.com.mx; Jorge Arana a flickr.com

5 anys de viatge

2009-06-05T10:22:00.007+02:00

MORNING SEA

Let me stand here.

Let me look at nature for a while

the morning sea and the cloudless sky,

bright blue and yellow bank, everything, beautifully and profusely lit-up.

Let me stand here.

And let me fool myself that I see them

(I saw them indeed for a moment when I first stood here)

and let me not bring here my fantasies, my idols of pleasure.

K. P. Kavafis

Tot està per fer, i tot és possible.

2009-05-28T01:15:00.003+02:00

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

I vostè perquè el vol, aquest paper?

2009-05-26T17:27:00.005+02:00

Un dia de l'any 1971. Una clínica. I un ginecòleg sorprès.

-"Què diu? Què vol que li faci?"

-"Vull que em faci un paper que digui que aquest nen va néixer ahir, que es diu Berenguer, que és el meu fill, i que fa vint-i-quatre hores que és viu", demana el pare de la criatura.

-"I vostè perquè el vol, aquest paper?", replica el metge.

-"Vostè faci'l, sisplau", insisteix el pare.

El pare va obtenir el paper, i es va acostar a les oficines que en aquell temps tenia el Club de Fútbol Barcelona al Passatge Méndez Vigo. I amb la seva proverbial tossuderia combinada amb una exquisida mà esquerra, va aconseguir fer soci aquell nadó abans d'inscriure'l al Registro Civil. El pare sempre ha defensat que el gest tenia una lectura política (fer-lo abans membre d'una institució catalana que inscriure'l al Registro Civil). Sia com sia, el progenitor ho va aconseguir, i l'Indiano ho confessa. És un culer perdut.

Durant tots els anys a l'altiplà, l'Indiano, a més de família i amics, trobava a faltar tres coses: el Mediterrani, el menjar casolà, i anar al camp del Barça.

Els dos primers enyors tenien algun sucedani disponible per aplacar-ne les punxades. Pel que fa al mar, sempre podia agafar el cotxe i, al cap d'unes hores, plantar-se davant del Pacífic, i sentir la força de les seves onades immenses.

I el menjar? Amb el menjar sempre podia permetre's un caprici gastronòmic, com ara un manxec pagat a preu d'or a La Naval, excel·lent botiga de queviures de la que parlarà un altre dia. Per retrobar els gustos de casa també hi havia l'Orfeó Català de Mèxic, on un químic català ben singular reciclat a cuiner feia unes paelles excel·lents.

Però per a l'enyor del Barça no tenia cura. Hi havia el Mestre Puyal per internet, sí. Per cert, gràcies Mestre Puyal. No sap, de veritat que no ho sap, quanta mercromina posa a les ferides de l'enyor dels culers expatriats. Gràcies. També hi havia tots els partits per televisió, sí. Però no era prou, i la mancança no tenia solució.

No podia sortir al carrer i enfilar la Travessera de les Corts, captar l'excitació dels grans dies, ficar-se entre les riuades de gent per arribar al camp, esquivar els embuts provocats per les paradetes de bufandes, saludar el porter de la boca 100 i escaig. No podia sentir les olors de puro, retrobar els veïns de localitat, maleïr per dins aquella bona dona que no feia més que xisclar-li a l'oïda quan el rival feia una ocasió de perill.

Per això, per tot això, perquè és tant culer, a l'Indiano li costa escriure del Barça. Cada cop que ho prova, avui, per exemple, que se sent com quan era a l'altiplà, ja que haurà de gaudir el partit de demà per televisió, retroba en Martí Perarnau. I té molt clar que és millor deixar-lo parlar a ell.

Abuela Julia

2009-05-21T19:45:00.003+02:00

L'Indiano té la sort de tenir una extensa i gran família política. (boing! boing!)

No, de veritat, una extensa, variada i gran família política.

I a més a més de la sogra, és clar, destaca l'Abuela Julia, que fa poc va fer cent anys, que celebrarem aquest cap de setmana.

L'Abuela Julia és, simplement, una dona extraordinària. Només m'atreviré a dir que els seus ullets somrients curen tots els mals.

La resta us l'explicaran aquí.

Sol

2009-05-19T09:27:00.004+02:00

Què fas trist, amic meu?

Ja fa anys que vares aprendre que fer-se gran és difícil. Tot és qüestió de ritmes.

No sempre pots contenir els cavalls desbocats de la teva pròpia vida. I no sempre els pots fer caminar al ritme que vols.

Perquè sovint et sentiràs sol. Sí, al final, en les pregones decisions, estaràs sol.

Però tindràs dos reptes: encordar-te als teus, i fer-los sentir, a ells, que no estan sols. I continuar la fantàstica escalada. I viure intensament cada pas endavant.

i recorda que el Sol sempre torna a sortir... sempre.

Avui he preguntat per tu

2009-05-15T00:44:00.003+02:00

Avui he preguntat per tu

Pel teu somriure tímid i desbordant
Pels teus ulls vius darrere les ulleres
Pel teu vestit d'estiu que voleiava
Per les teves abarques blanques

I m'han dit que ja no hi eres

I només he sabut quedar-me blanc
I rememorar cadascun dels 5 escassos minuts en què ens varem conèixer
I trucar a casa només per sentir la veu dels meus
Dir-los que els estimo
I pensar en el dolor dels teus

I provar de dormir
I no aconseguir-ho

I escriure't
Escriure'm

Que no hi seràs aquest estiu

Avui he preguntat per tu

Un dia de Rodríguez invers (IV)

2009-05-10T23:26:00.006+02:00

11:15h La N. diu adéu per anar a passar el dia entre fogons. Avui l'Indiano s'enfronta a un triple repte:

1-La primavera, en forma de rebequeries, amor pels vestits de princesa i les Barbies, ha arribat a la Indianeta.
2-L'Attila està en plena fase emergent de varicel·la.
3-Encara voleu més reptes?!

11:22h Mentre l'Indiano talla els carbassons a daus per posar-los a l'aigua, sent els primers crits de la selva domèstica que arriben des del passadís:

-"Íiiii, Íiiii...", xiscla la Indianeta.

-"No que no!" crida l'Attila, en les seves poques paraules intel·ligibles per ara.

11:23h Quan arriba al passadís, l'Indiano descobreix que l'objecte de discòrdia és un cotxe que cavalca l'Attila, que es defensa a cops de l'atac d'infanteria de la seva germana. La solució consisteix en descavalcar l'Attila i oferir-li a canvi un trenet, per oferir el cotxe a la Indianeta. Com que és conegut que els homes, ja de ben petits, són de bon conformar, l'Attila accepta alegrement el canvi.

11:24h S'inicien les apassionants curses del circuit urbà de Ca l'Indiano. Això està molt igualat: l'Attila, malgrat les dificultats en la conducció per les dècimes de febre, imposa la seva força en la recta del passadís, i en canvi la Indianeta fa valer la seva perícia conductora en la perillosa chicane a l'alçada del bany.

11:32h Mentre l'Indiano acaba de posar les verdures a l'olla, sent que Attila brama. L'Indiano arriba d'una revolada al "lugar de los hechos". No sembla que passi res greu, però el pilot continua plorant. Probablement el motor ha fallat, perquè l'Attila roman aturat en plena recta del passadís, mentre la Indianeta ja ha arribat al bany. Una olor sospitosa indica que cal un canvi de bolquers.

11:34h Malgrat que s'hi resisteix, Attila és remolcat al box, on comença la difícil tasca de canviar-lo sense reventar cap de les múltiples pústules (ah, varicel·la) que li han sortit a la zona delicada. L'Attila plora desconsolat perquè veu que no podrà tornar a la carrera. La Indianeta, en un gest de gran esportivitat, acosta al seu contrincant el seu peluix favorit, una girafa de color turquesa que fa música quan li estires el coll. Ja se sap que totes les girafes són turqueses i canten quan els estires el coll.

11:40h L'olla express ja xiula. Els dos pilots decideixen abandonar els bólids per dedicar-se als legos que hi ha en un racó de la sala.

11:57h El dinar és a taula: crema de verdures i truita. L'Attila devora els trossos de truita amb la ma esquerra, sostenint elegantment la forquilla amb la ma dreta. L'Indiano malda perquè la Indianeta segui correctament, amenaçant-la de posar la barra a la trona. Això convertiria la Indianeta en el pitjor que es pot ser, segons ella: una nena petita. I ella ja és gran, és clar.

12:20h El dinar continua. L'Attila ja ha acabat i juga a amagar-se: -"Aquí!" diu esclatant de riure quan apareix darrera el tovalló. La Indianeta aprofita la distracció per continuar fent el ronso amb la crema de verdures. Fa cedir el seu pare, que la peix amb cullerades com una bebé fins que s'acaba el plat.

12:25h L'Indiano s'acaba el seu plat de crema de verdures. "-Bavo! Bavo!" (Bravo) crida l'Attila aplaudint quan ho veu.

12:35h Després d'alguns avisos previs, l'Indiano posa els churumbeles a dormir la migdiada. Mentre recull la cuina sent els seus riures a l'habitació. Somriu.

12:47h Continua el xivarri. L'Indiano entra a l'habitació per descobrir que la Indianeta ha tirat tots els peluixos, coixins i joguines al seu abast dins el bressol de l'Attila. Ell salta excitadament entre el desori, i ella s'amaga sota els llençols amb aquell seu riure de "he fet una dolenteria".

12:48h Advertències i amenaces de l'Indiano (que s'aguanta el riure) a la parròquia.

12:50h Silenci. Oh meravella.

12:55h Continua el silenci. Oh meravella. L'Indiano s'aplica la norma del pare dormilega: "Nap when your baby naps".

14:50h L'Indiano, que ja s'ha llevat i llegeix el diari, detecta els signes de vida desperta a l'habitació.

14:51h L'Attila estira els braços amunt per ser agafat. "Vull nurmí!", es queixa la Indianeta.

14:55h Comença el procés neteja-de-bolquers-donar-medicació-posar-crema-a-les-pústules-del guerrer. L'Attila plora. La Indianeta arriba mig adormida encara.

14:58h La Indianeta ajuda al pare a posar crema a les pústules de l'esquena del guerrer, que es deixa fer alleujat. La Indianeta decideix que ella no pot ser menys, i que aquesta crema també deu anar bé per uns blaus que té a les cames. L'Indiano la deixa fer, mentre pinta la cara del guerrer amb la crema. El guerrer, amb la cara pintada de blanc, sembla més Orzowei que Attila.

15:10h Orzowei empeny amb decisió el seu cotxet de joguet. A sobre hi ha col·locat una pilota. La Indianeta s'apunta al passeig amb el seu propi cotxet de joguet, però ella passeja una nina. Al cap d'unes quantes voltes passadís amunt, passadís avall, se'n cansen.

15:15h S'organitza una expedició a la terrassa. Els churumbeles abrigats com si anéssin als Andes, no fos cas que després l'Indiano s'hagués de sentir dir que per culpa seva s'han refredat. La Indianeta s'encamina cap a la jardinera d'herbes aromàtiques. Li agrada molt passar les mans pel "domaní" i sentir-ne l'olor. L'Orzowei prefereix esclafar margarides.

15:40h Després de tornar cap a dins, la Indianeta fa d'Elsa. Es planta dreta i amb posat seriós -les cames una mica obertes, els punys sobre els malucs- i diu al seu germà i al seu pare, que juguen a l'arri arri tatanet:

-"Estic molt enfadada" "Dolents! Sóu dolents!"

-"Estàs molt enfadada?" pregunta el pare.

-"Sí, molt enfadada! Això no es fa! Dolents!"

L'Attila se la mira amb curiositat, i l'Indiano mort de riure.

17:05h La Indianeta ha decidit que vol ballar. Però no n'hi ha prou de posar música i començar, no. S'ha de posar un vestit llarg, "que voli", i clips al cabell. L'Indiano transigeix amb el vestit que voli, però no amb els clips.

17:10h Comença la sessió de ball amb el concert per a trompa i orquestra de Mozart (K412)

La Indianeta comença a girar sobre ella mateixa amb certa elegància vienesa. A l'Orzowei el tema no l'acaba de convèncer, o sia que s'ho mira tot plegat des de dalt de la taula, on ha accedit per la cara oest -la via fàcil, la del sofà-. "Attila no!" l'adverteix l'Indiano amb mirada reprovadora quan s'acosta a una de les seves plantes favorites.

17:18h La Indianeta troba que el segon moviment no és del seu gust, o sigui que es canvia a un tema de la Shakira que li agrada molt. Veient com la seva germana fa voleiar la falda del seu vestit, l'Orzowei s'anima i s'ajunta a la festa amb un estil tribal de tipus Massai -vinga saltar-.

17:30h L'Indiano està francament esgotat per la sessió de ball. Sort que li sembla sentir el dring de les claus a l'altre costat de la porta.

17:31h Al·leluia! Per la porta d'entrada arriben reforços somrients. Els Indianets corren cap a la N. L'Indiano somriu alleujat. Sort que ha arribat el 7è de Cavalleria!

La millor veu del fado avui

2009-05-09T14:28:00.004+02:00

Encara que en aquest cas canti una altra cosa.

La meravellosa Cristina Branco.

Felicitat

2009-05-04T00:23:00.003+02:00

Hi ha dies en els quals la felicitat passa per arribar al quiosc i trobar-se que el primer diari en vendes d'Espanya s'ha esgotat.

Primavera: la cara més tràgica del Fado

2009-04-29T20:06:00.004+02:00

Un avís. Abans de tot. L'Indiano no es troba malament. El silenci no és el que se li dóna millor, però pensa que val la pena escriure sempre que tingui coses per dir. Ara en torna a tenir.

I un segon avís: aquest post no reflexa el seu estat d'ànim.

I un tercer avís: agafeu-vos, perquè aquesta cançó és meravellosament corprenedora. Atenció a la Mariza.

Primavera

Todo o amor que nos prendera,
Como se fora de cera,
Se quebrava e desfazia.
Ai funesta Primavera,
quem me dera, quem nos dera,
ter morrido nesse dia.
E condenaram-me a tanto,
viver comigo meu pranto,
viver, viver e sem ti.
Vivendo sem, no entanto, eu me esquecer desse encanto,
que nesse dia perdi.
Pão duro da solidão,
é somente o que nos dão,
o que nos dão a comer.
Que importa que o coração,
diga que sim ou que não,
se continua a viver.
Todo o amor que nos prendera,
se quebrara e desfizera,
em pavor se convertia.
Ninguém fale em Primavera,
quem me dera, quem nos dera,
ter morrido nesse dia.

Escena de dutxa

2009-04-08T09:22:00.003+02:00

Havent sortit de la dutxa, l'Indiano s'asseca parsimoniosament, mentre la Indianeta, asseguda al "nnal" -encara li agrada més el "nnal" que el "watett", coses de princesa, ja se sap-, juga amb la nina que li varen regalar ahir.

De cop i volta la Indianeta alça la vista, s'aixeca, i aprofitant que l'Indiano està inclinat endavant assecant-se els peus, li plantifica el dit al mugró:

-¿Què és això?

-Això és el pit del Pare.

-Té llet?

-No, els pares no en tenen, de llet als pits! (Indiano esclafit de riure)

-Jo sí! (S'aixeca la samarreta i s'assenyala el pit)

-No, les nenes no tenen llet, les mares tenen llet. (Indiano amarat de tendresa)

Escapades turístiques dins Mèxic DF (II): San Pedro Atocpan

2009-03-20T12:25:00.009+01:00

Del conjunt de Delegaciones (districtes) que composen el DF, la de Milpa Alta és la més singular. Es tracta d'una agrupació de pobles rurals a la falda de la serralada que divideix el DF de l'estat de Morelos.

Per arribar-hi cal anar més enllà de Xochimilco i agafar la carretera que mena a Oaxtepec. Aquí la ciutat, a mesura que enfiles la carretera, es va difuminant en un paisatge de nopaleras, camps de blat de moro, vaques pasturant, boscos, prats, i construccions barates. Els pobles no tenen gaire gràcia, però el païsatge que els envolta, i la vista sobre el monstre del DF, si el dia acompanya, és espectacular.

Aquí la gent va més abrigada que al centre de la ciutat: viuen vora els 3000 metres d'alçada, i treballen al camp, dalt d'un ase o d'una pick up, sempre amb el barret posat, perquè el sol tropical no té clemència, i menys encara a aquesta alçada.

Hi ha totes les parades que vulgueu, però una és obligatòria, al poble de San Pedro Atocpan. A molts pobles de Mèxic, com és el cas, es conserva l'antic nom nahuatl com a acompanyament del nom dels evangelitzadors. Però deixem les disgressions lingüístiques per centrar-nos en l'especialitat local: el mole, un guisat, generalment de gall d'indi (també n'hi ha de pollastre i de porc), napat amb una salsa amb base de chile, espècies, de vegades amb fruits secs, de vegades amb fruita assecada, de vegades amb xocolata...

Per als iniciats i delicats d'estómac, es tracta de prendre un omeprazol abans, perquè us diguin els que us diguin, el mole pica. Sí, és boníssim però pica. Una bona Sol (la segona cervesa favorita de l'Indiano després de la Pacífico), i l'arròs que acostuma a acompanyar el mole ajudaran a matisar-ne els sabors.

Que el volcà Teutli, que com una gran torre de defensa, protegeix aquests pobles del monstre urbà, continuï preservant-ne l'essència per molts anys!

Fotos: gonzaloh, melomania, a flickr.com